dissabte, 1 de juliol de 2017

Biblioteca de Sant Lluís: 50 anys al vostre costat

Dia 1 de juliol de 1967 a les vuit del fosquet, era inaugurada la Biblioteca al carrer d’Allemand. Cinquanta anys han passat des que el municipi de Sant Lluís, amb 2.333 habitants, instaurà un servei de lectura pública permanent, amb personal, horari i pressupost estables i amb una col·lecció bibliogràfica inicial de 1.665 volums.

La Biblioteca, l'1 de juliol de 2017

El fet de comptar amb un servei cultural, educatiu i comunitari d’aquestes característiques, suposava quelcom inabastable per a moltes poblacions del país, en una època en què l'Administració local tenia poques competències i on els recursos econòmics i els mitjans humans eren escassos.

Invitació als actes del 50è aniversari i invitació a la inauguració

S’ha de reconèixer, per tant, el paper de les persones que van donar l’impuls a aquest projecte engrescador i que, amb la seva feina i constància incommensurables, aconseguiren, amb poc més de dos anys, habilitar, organitzar i posar en funcionament la Biblioteca de Sant Lluís. Ens referim, per una banda, a Maria Lluïsa Serra Belabre, arqueòloga, arxivera, bibliotecària i directora de la Casa de Cultura de Maó; amb la seva capacitat de treball i l’empenta que la caracteritzaven, també va fer possible, aquell estiu del 67, la inauguració de les biblioteques públiques de Ferreries i es Castell, així com la dotació d’un nou local per a la des Mercadal.

Inauguració de la biblioteca: 1 de juliol de 1967

D’altra banda, cal destacar l’aposta del consistori santlluïser, encapçalat pel batle Pedro Pons Coll, per tirar-ho endavant —amb no pocs entrebancs—, un cop l’hi fou proposat per Maria Lluïsa Serra. El Ple de l’Ajuntament de dia 8 d’abril de 1965, acordà sol·licitar la creació d'una biblioteca municipal i autoritzà el batle per a la signatura del conveni entre l'Ajuntament i el Servei Nacional de Lectura, del Ministeri d'Educació Nacional.


Aquest fou el tret de sortida que donà inici a una carrera contra rellotge per aconseguir l’aprovació del Ministeri: rehabilitar i equipar un edifici al carrer d’Allemand, dotar-lo del fons bibliogràfic bàsic i organitzar-lo; proveir-lo de personal per gestionar-lo i per atendre els usuaris i, finalment, constituir la Junta de la Biblioteca —òrgan gestor del servei, des dels inicis fins al 1999—. Com hem apuntat, el procés va ser cansat però, finalment, la biblioteca va ser creada per ordre ministerial de 14 de juny i, desset dies després, inaugurada.


La Biblioteca romangué a la primera ubicació fins l’any 1994, en què es traslladà a un edifici nou, més espaiós i confortable, l’actual ubicació al carrer de Sant Jacint. Però el seu creixement en usuaris, fons, noves tecnologies, funcions i activitats, va fer-ne imprescindible una ampliació. L’any 2004 l’Ajuntament li cedí la sala d’exposicions que ocupava el pis superior, amb la qual cosa guanyà el doble d’espai. Després d’aquest temps, l’edifici ha tornat a quedar petit, de manera que s’hauria de poder disposar del triple d’espai, tal com estableix el Mapa de biblioteques de Menorca.



Secció infantil

El personal també s’ha anat incrementant amb el temps, de manera que el servei només es tanca durant els festius i es dona cobertura a una mitjana de 31 hores setmanals durant l’any.


Els nous suports i els aparells reproductors van traspassar-hi les portes durant els anys 90: discs, vídeos, DVD, CD de música, un lector de microfitxes, un televisor, un lector de vídeos i un ordinador.
A partir de l’any 2000, les noves tecnologies de la informació i la comunicació, entraren de ple a les biblioteques públiques de Menorca, amb nous ordinadors per al personal i els usuaris.
Internet arribà a les nostres vides i les biblioteques l’acolliren com un gran servei d’informació i comunicació que (pocs s’ho pensaven) revolucionaria el nostre món i abastaria tot allò que milers de llibres i serveis de referència no ens podien proporcionar. Es van impartir als usuaris diverses accions formatives sobre navegació, cercadors, correu electrònic i altres eines bàsiques d’Internet.
Aleshores, tot es precipità i des de llavors estam immersos en la voràgine de l’era digital i tecnològica, la qual cosa ens ha fet canviar la forma de treballar i comunicar, i ens ha donat més i millors eines per poder ser més efectius en la cerca de la informació i la gestió del coneixement.

Biblioteca 2.0
El catàleg bibliogràfic passà de ser un fitxer manual de paper, a una base de dades informatitzada. El préstec també s’automatitzà, amb tot d’avantatges, com la celeritat, seguretat, control d’usuaris i terminis, reserves... El Catàleg bibliogràfic de les Illes Balears ha esdevingut una gran biblioteca, de manera que, gràcies al préstec interbibliotecari, es tenen a l’abast llibres, pel·lícules i discs que es troben a altres biblioteques de les Illes.
Durant la primeria del nou segle, els webs dels ajuntaments de Menorca es consolidaren i, gràcies a ells, ens visualitzàrem a Internet. Posteriorment, la Xarxa de Biblioteques de Menorca creà el seu, on també hi som presents. A principis de la dècada actual, les xarxes socials canviaren les relacions entre empresa/clients i institució/ciutadans. Gràcies a les eines de la Web 2.0 —xarxes socials, blogs, canals de vídeos, wikis, geolocalitzadors, etc.— hem aconseguit més comunicació i difusió dels serveis i activitats de la biblioteca cap als nostres usuaris i seguidors i una major interacció amb ells.

eBiblio: servei de préstec de llibres electrònics a les biblioteques públiques

La introducció del llibre electrònic en la societat és lenta, però no té aturador. Conscients d’aquesta demanda per part dels lectors, fa tres anys vam començar a oferir el servei de préstec gratuït de llibres electrònics, amb una àmplia oferta editorial.
Tanmateix, la societat de la informació té un costat fosc: la bretxa digital, és a dir, la línia (o el mur) que separa les persones que tenen accés a les noves tecnologies i les que no n’hi tenen. Les biblioteques públiques han pres mesures per minimitzar aquesta fractura amb la dotació suficient d’ordinadors amb Internet i programes d’ofimàtica: actualment, tenim 9 ordinadors i Wifi gratuïta. D’altra banda, s’ha duit a terme alguna formació en noves tecnologies, i més que se’n faran.
Pensant en un futur, que ja és present per a moltes biblioteques, urgeix difondre la informació i facilitar l’autogestió dels usuaris a través dels dispositius mòbils.

Aplicació per a dispositius mòbils d'una xarxa de biblioteques

Les activitats de promoció de la lectura i la biblioteca han anat creixent. Així, formam usuaris amb visites escolars dels centres educatius i de l’Escola d’Adults. Duim a terme un programa conjunt amb l’escola infantil per al foment de la lectura en les primeres edats. Cada mes, excepte l’estiu, hi ha sessió de contacontes, del grup Família i Lectura i del Club de Lectura. A aquestes activitats estables, se n’hi van afegint d’altres, com conferències i xerrades, presentacions de llibres, tallers de manualitats, narracions de contes per a adults, lectures dramatitzades...

Presentació dels actes commemoratius del 50è aniversari de la biblioteca

I sempre hem estat al vostre costat: acompanyant els infants en el seu procés d’aprenentatge lector, fent-los xalar i encomanant-los el gust per la lectura a través de la narració d’històries i la renovació constant del fons infantil; oferint-los les obres necessàries per a la seva formació i adquirint obres prou atractives per motivar-los a llegir.

Jo també explic contes

D’altra banda, no ens hem oblidat mai del públic adult, amb la difusió de la literatura a través del Club de Lectura, l’adquisició de novetats literàries —tant les pròpies, com les itinerants i els lots del Fons Menorquí de Cooperació—, així com de clàssiques i d’altres menys comercials, en castellà i català, per al foment de la nostra llengua i també per a la promoció dels nostres autors. Llibres en anglès, materials de lectura fàcil i audiollibres per a persones amb dificultats lectores o visuals, còmics i novel·la gràfica i llibres de totes les matèries, per a la formació, la informació i l’oci, així com variades i nombroses revistes, pel·lícules, discs, CD-Rom i llibres digitals, conformen l’amalgama que integra el nostre fons.
La biblioteca proporciona lots de llibres i audiollibres als ciutadans que no s’hi poden desplaçar, com és el cas dels usuaris de la residència geriàtrica.


El Manifest de la Unesco per a la biblioteca pública, la defineix com un centre local d’informació que facilita tot tipus de coneixement i informació als seus usuaris. Els seus serveis es fonamenten en la igualtat d’accés per a tothom, sense tenir en compte l’edat, la raça, el sexe, la religió, la nacionalitat o la classe social.
Aquest manifest sempre ha estat el nostre far, la llum que ens ha guiat a l’hora d’evolucionar i dissenyar nous serveis i funcions.
Les biblioteques públiques són un dels serveis més ben valorats per la societat, tenen un paper cabdal en la democratització de la cultura i el coneixement, aportant mitjans per fer-los extensius a tota la comunitat i esdevenint així centres de referència d’aquesta, vertebradors i integradors de tots els ciutadans en la societat de la informació i les noves tecnologies.

Cartell de l'acte commemoratiu del 50è aniversari

Per fer efectiva la nostra labor, gestionam un pressupost de 24.000 € (aportats entre l’Ajuntament i el Consell Insular) per a adquisicions bibliogràfiques, activitats i programa informàtic. Disposam de 23.400 volums (entre llibres i àudiovisuals) i tenim 3.437 socis amb carnet (el 48% de la població). El darrer any ens van visitar 16.897 usuaris i es van fer un total de 14.652 préstecs. Els serveis electrònics (ordinadors i Wifi) es van emprar 7.000 cops. Es van dur a terme un total de 49 activitats, a les quals hi assistiren 1.055 persones.

Un gest de complicitat sobre la visita a la biblioteca de Maria Lluïsa Serra

The times they are a-changing («els temps estan canviant»), ens diu Bob Dylan, Premi Nobel de Literatura de 2016, i ho assumim. Els serveis bibliotecaris no només creixen, sinó que es transformen; les comunitats demanen noves funcions que no podem obviar, sense perdre de vista, transversalment, l’adaptació constant a les noves tecnologies.

Menorca, 7 de juny de 2017

No voldria acabar sense expressar els més sincers agraïments a tots els consistoris de Sant Lluís al llarg d’aquests anys, per la seva sensibilitat cap al servei i per adaptar-lo a les circumstàncies de cada època; al Servei Coordinador de Biblioteques del Consell Insular, per la seva labor de suport tècnic i humà; al personal de la biblioteca que hi ha fet feina i als membres de la Junta de la Biblioteca. I, per descomptat, als nostres lectors, gràcies als quals hem fet 50 anys.



Volem fer-ne molts més al vostre costat!

diumenge, 4 de juny de 2017

Bach - Gould contra l'insomni

Quan et despertes a les 4 AM -ni més ni menys-, en aquella hora que has vist massa vegades reflectida a la pantalla del despertador; l'hora maleïda que et fa accionar un interruptor dins el teu cap, com un resort: “plinc, són les 4, desperta't!”, aleshores obres els ulls i comproves que encara no es cola cap raig de llum per la finestra i que, per açò, encara hi manca molt per a l'alba.
És quan es produeix la inevitable fogonada mental que provoca la desfilada de fantasmes i tota mena de maldecaps, obessions i pors inútils -sí, inútils, verificat i comprovat al dia següent, però que de moment, donen prou per sac-. Després de lluitar-hi infructuosament, proves de fer un buidatge de cervell, posant en pràctica el mindfulness per prendre consciència del moment present -aquella tècnica que has après a l'enèssim llibre d'autoajuda que has llegit-, que et demana dormir i no menjar-te el tarro. I ho combines amb la respiració profunda diafragmal que has de fer de panxa enlaire, en la qual no hi pots romandre més de deu minuts, així, damunt de les lumbars, que reclamen que t'aixequis i deixis de matxacar-les amb tot el pes de la teva esquena. Però què punyetes he de fer pel món, a les 4 AM?


Llavors fas el darrer intent de desconnexió i és quan ell apareix i omple la teva ment, amb la seva perruca i un posat de senyor antic i avorrit. Sí, sí, el mateix fillet orfe que va patir assetjament a l'escola i que havia d'estudiar música d'amagat en un soterrani durant els vespres, sota el llum d'una espelma. L'home que va tenir dues dones i vint fills i que va ser un dels més grans pluriempleïstes de tots els temps i que, tot i així, ens va deixar un llegat de més de tres mil peces musicals. Aquell homenot de nom compost i homònim teu, Joan Sebastià, s'imposa dins el teu cervell i aconsegueix desplaçar tots els residus mentals que s'hi havien acumulat des de les 4 AM.

Glenn Gould amb una partitura de Bach
Aleshores es produeix la màgia: sonen dins teu les primeres notes d'una ària meravellosa, enigmàtica i potent procedent de l'instrument equivocat, però és igual, perquè així ha passat a la història, gràcies al desafiament valent del jove Glenn Gould que, l'any 1955 i amb tan sols 23 anys, va tenir la gosadia d'enregistrar-la al piano i no al clave -contradint la voluntat del mateix J.S.-, amb el conseqüent retjiró dels executius de la discogràfica Columbia, però que, contra tot pronòstic, és encara avui, un dels discs més venuts del món dins del seu gènere, i un referent per a molts pianistes.
Sona Bach, el gran, el venerat, l'obsés de les matemàtiques (6 partites per a teclat, 6 per a violí, 6 suites per a violoncel, 6 Concerts de Brandeburg...), el que revolucionà i establí els principis de la música “clàssica” com avui l'entenem. Sonen les primeres notes del tema de les Variacions Goldberg. Les sents ben a dins i et concentres: aquest és el millor mindfuless contra l'insomni.


Variacions Goldberg, J.S. Bach, per Glenn Gould (1955)

Després d'un minut i cinquanta-tres segons, finalitza el tema i comencen les variacions, trenta, una darrere l'altra: belles, intenses, unes ràpides, d'altres lentes; algunes, tècnicament complexes i d'altres, potser no tant. Para un pianista, éstas son las composiciones musicales más frustantes, difíciles, abrumadoras, trascendentes, traicioneras e intemporales. Como oyente, en mí tienen un efecto que solo logran los medicamentos mas punteros. Son clases magistrales sobre Lo Maravilloso, y contienen todo lo que una persona podría querer a lo largo de su vida. Jo no les hauria descrit millor que James Rhodes, com ningú mai no ha igualat la interpretació de Glenn Gould.
Intentes recordar-les, una a una. Si et ve al cap el començament, la resta es desenvolupa sola. Si no, hi acud una altra. La repasses mentalment, com si miressis una pel·lícula, i intentes fixar-t'hi amb tots els detalls que hi recordes: melodia, modalitat, compàs, ritme, velocitat, matissos...
I mai no arribes a l'ària da capo, perquè el duo Bach - Gould ha obrat la seva màgia.

dijous, 4 de maig de 2017

Mark De-Lisser & Moments a Cor: el poder transformador del gospel

Quan sortires de l’escenari, te n’adonares, de cop, que el temps havia volat. Un cap de setmana brillant i emocionant finalitzava en aquell moment i ja el començaves a enyorar.

Emoció després del concert, amb Mark De-Lisser
Tanmateix, alguna cosa havia canviat en el teu interior. Notaves torbació en el teu ànim i recordares les reflexions de Mark De-Lisser envers el poder de les cançons sobre les persones; la responsabilitat, com a cantants i transmissors dels missatges que porten els temes i la capacitat transformadora de la música.

El taller de gospel amb Mark De-Lisser i les corals de Moments a Cor

Ell us explicava el significat de cadascuna de les cançons i us convidava a reflexionar-hi. Com pot influir un tema en el públic si no sabem o no entenem el seu significat, el missatge que hi aporta, en definitiva?

Companyonia, amistat i amor a la música: l'essència del cor


Ho va presagiar el mateix dia de l’actuació: sereu transformats i ben segur que algunes persones seran tocades pels missatges de les cançons.


Llavors vas travessar la porta que comunicava amb el vestíbul del teatre i trobares bona part de les companyes que saludaven i conversaven vivament amb el públic.


D’entre la multitud, vas cercar la teva família, mentre encara sonaven dins el teu cap els primers acords d’Stand by me, i aquella estrofa tan potent:
No tindré por, no tindré por...
Si el cel que veiem
s'ensorrés i caigués,
i la muntanya s'esfondrés sobre el mar
no ploraré, no ploraré,
no, no vessaré ni una llàgrima
si et quedes amb mi.


Aleshores van aparèixer i us vau abraçar. La teva filla, visiblement emocionada, et felicità i  mirà de reüll en Mark, amb una admiració sincera. Vas sentir l’estaló que la família representa per a tu, i et vas convèncer que encara que la nit ho enfosqueixi tot i les muntanyes s’esfondrin, si romaneu junts, el sol tornarà a sortir, un dia més. Perquè sempre hi ha algú que estarà amb tu.


Les emocions viscudes, la tensió de l’intens aprenentatge durant el cap de setmana i ara, el concert, deixaven pas, poc a poc, a un profund cansament.
Notícia al diari Menorca, 2/5/2017
Llavors et vingué a la memòria la il·lusió del començament, el divendres capvespre; l’emoció de veure’l, tan ben plantat —fins i tot més que a les fotos—, el primer escalfament, físic i de veu, tan original, com tot el que provenia d’ell, la forma d’ensenyar els temes, d’interpretar-los, d’emocionar-vos...


Aquell primer dia ja us parlà de la importància de la confiança, de la necessitat de rompre les cadenes que ens tenen fermats a la por i no ens deixen ser lliures, ser nosaltres:
Tu vas rompre les cadenes i ara puc aixecar les meves mans per alabar-te (Shackles).


I vas aprendre a confiar. Vas donar-li l’esquena a la por i, quan et vas entémer, ja cantaves davant de tothom, acompanyada d’unes poques companyes, el tema més sentit i que més t’ha arribat al cor, Steal away.

Amb Elsa Perches
Tot va fluir, va ser fàcil i fantàstic, gràcies a la gran professionalitat d’aquest mestre i a la seva personalitat, propera i amorosa. Gràcies, Mark!


I com sempre, la presència de la directora, Elsa Perches, va ser l’altra clau de l’èxit, perquè sense la llavor que hi va plantar anys enrere, l’abonament que va aportant en aquest cor any rere any, i la seva aposta per l’excel·lència, res d’açò hauria estat possible. Gràcies, Elsa!


Vau treballar de valent, vau cantar, vau sentir el gospel, us vau emocionar i ho vau transmetre a un públic entregat i entusiasmat. Gràcies, públic!


I tot va succeir en un instant... Ara resta el record preciós de tot plegat.

Els nostres guies: Elsa i Mark
Mark De-Lisser és director de diverses corals al Regne Unit, d’entre les quals la més destacada és l’ACM Gospel Choir; també és arranjador de temes musicals i coach de veu. Ha impartit nombrosos tallers a cors d’arreu i aquesta és la primera vegada que ho fa al nostre país.
El taller de gospel es va fer entre els dies 28 i 30 d’abril. El concert de Mark De-Lisser i Moments a Cor va tenir lloc a l’Orfeó Maonès, el 30 d’abril de 2017.


dijous, 20 d’abril de 2017

Despilfarro

"La comida no se tira", em deia ma mare, que va viure l'escassetat de la guerra i d'una postguerra dura i llarga.
—Et pos un quilo de pomes?
—Sí, mig quilo per menjar i mig per llençar.
“Cada any malbaratam el 45% de la fruita que produïm —segueix l’anunci de Mans Unides”—. Escandalós, si pensam que vuit-cents milions de persones passen gana. “El món no necessita més menjar; necessita més gent compromesa”.


Tristam Stuart damunt d'un munt d'aliments llençats als fems a Londres (Foto: National Geographic)
L’activista britànic Tristam Stuart s’inicià en el friganisme (consum de menjar rebutjat) quan s’adonà que els seus porcs consumien aliments de qualitat rebutjats (però en bon estat) dels supermercats. Aleshores començà a investigar per quantificar el menjar que s’estava malbaratant a nivell mundial i així conèixer les conseqüències per a la humanitat i el medi ambient.


"Por supuesto que necesitamos producir comida, pero no tirar un tercio de ella". Stuart.
El resultat és el llibre Despilfarro: el escándalo global de la comida, on constata que el menjar que es llença procedeix tant de supermercats i fabricants, com de l’agricultura, la pesca i la ramaderia intensives que rebutgen les unitats que no s’adeqüen a les mides o l’estètica demandades. El més sorprenent és que una part gens menyspreable del menjar malbaratat prové de les nostres llars, els restaurants i els menjadors escolars.


Un 40-60% del peix és rebutjat per no adequar-se a les característiques estàndards
Així, amb el que rebutja un supermercat a diari, es poden alimentar cent persones, entre fruita, verdura, rebosteria, carn, peix, làctics, menjar preparat, etc, apte per al consum —l’equivalent a unes 50.000 tones de menjar l’any—. La caducitat, envasos defectuosos, mal aspecte o una mala gestió dels estocs, en són algunes causes.


Collites senceres són rebutjades per l'aspecte del gènere


Els fabricants també tenen la seva part de responsabilitat. No poder col·locar els excedents de producció als minoristes, genera al voltant del 10% de residus del total que produeixen.


Menjar envasat en un contenidor de fems. Quantes persones s'hi podrien alimentar?
Un altre frau: "Las fechas de caducidad no protegen al consumidor, sino a las compañías alimentarias de meterse en problemas legales. Se utilizan márgenes de error demasiado amplios". Stuart.
La gran demanda d’aliments dels països rics, sovint provoca l’explotació de terres i persones en altres indrets. Malbaratar el menjar agreuja més el drama social i ecològic. Si els britànics consumissin la meitat de les patates que llencen (358.500 tones/any), s’alliberarien 5.400 hectàrees de terra per produir-hi 36.000 tones de blat; açò pal·liaria la fam de 1,2 milions de persones, s’estalviarien 7,5 milions de tones d’aigua i s’assoliria una reducció de les emissions d’efecte hivernacle equivalent a 14.340 tones de diòxid de carbó.


A la Unió Europea malbaratam 179 quilos d'aliments per persona a l'any
L’escassetat d’aigua és un dels problemes urgents a nivell mundial. Amb el rebuig del 25% dels recursos alimentaris mundials, s’estan desaprofitant 675 trilions de litres.


Cada cop hi ha més activisme i iniciatives per aturar el malbaratament d'aliments
No podem intervenir en la cadena productora d’aliments, però ens podem comprometre a fer-ne un consum responsable. Llençar el menjar és una immoralitat i un greuge cap els que passen gana i cap el planeta.



No us perdeu aquest vídeo en què Tristam Stuart demostra l'escàndol del "despilfarro" mundial del menjar i ens recorda que som animals terrestres que depenem de la terra per alimentar-nos, la qual estem destruint per produir menjar que ningú no consumeix.

Publicat al Menorca, el 12 d'abril de 2017

divendres, 7 d’abril de 2017

Nadia

Tan discreta hi entrà, com en sortí.
Nadia Ghulam arribà a la Biblioteca Pública de Sant Lluís el 29 de març per explicar-nos la seva experiència vital, una història de lluita, superació i coratge, que començà quan ella tenia 8 anys, durant la guerra d’Afganistan i una bomba gairebé la va matar.


Nadia va néixer a Kabul (Afganistan) el 1985. Va tenir una infància feliç fins que el 1993, en el marc de la guerra civil que assolava el seu país des de feia anys, va quedar molt mal ferida com a conseqüència d’un bombardeig que li produí greus cremades per tot el cos. Quan sortí de l’hospital, després de tres anys i de ser operada catorze vegades, es trobà que la situació havia canviat molt i que la seva família vivia amb moltes penúries.
Aleshores, la guerra ja havia finalitzat, però s’havia instaurat el règim talibà, que impedia les dones sortir soles de casa, així com anar a treballar. Això era greu per a la família de Nadia,  perquè el pare tenia problemes de salut i no podia fer feina, i el germà gran havia estat assassinat. En aquestes circumstàncies, Nadia decidí cercar feina, enlloc de demanar caritat o restar sense fer res per la seva família. Així que, amb 11 anys, es vestí amb les robes del seu germà, es va fer passar per al·lot i sortí a treballar per mantenir el pare, la mare i les dues germanes petites. Al principi, ningú no li donava feina, però ella s’oferí a treballar per un pagès sense cobrar; amb el temps, arribà a ser el capatàs de la finca. Més endavant, muntà el seu propi taller de bicicletes. Durant aquest període, que durà 11 anys, va viure amb una identitat que no era la seva, sinó la del seu germà mort, Zelmai.


Ella i la seva família van arribar a tenir tan interioritzat el seu paper d’al·lot —si l’haguessin descobert, segur que ho hauria pagat amb la vida— que fins i tot a ca seva la tractaven com a tal i l’anomenaven pel seu nom masculí.  
A més de fer de cap de família, Nadia aprofità per estudiar amb altres al·lots i homes, ja que l’educació no era permesa a les dones.
Passat el temps, quan el règim talibà va ser derrocat, va seguir amb la seva identitat masculina, perquè la societat no ho hauria entès i probablement hauria tingut seriosos problemes; la presència dels talibans era massa recent.


Tanmateix, es començà a conèixer el seu cas entre els periodistes estrangers i alguns la van entrevistar. Una de les periodistes, que formava part d’una ONG, la pogué dur a Europa. Nadia explica que en aquell moment, açò va ser crucial, ja que, la situació havia esdevingut insostenible per a ella: per una banda, no podia revelar la seva autèntica identitat, pels motius apuntats més amunt, i d’altra, li era molt difícil seguir aparentant que era un home, per les seves faccions i la manca de barba, naturalment.
Actualment, viu amb la seva família d’acollida a Badalona, ciutat a la que va arribar l’any 2006 per rebre tractament mèdic per pal·liar els efectes que les ferides van deixar en el seu rostre. Des de llavors, s’ha recuperat físicament i emocional; ha estudiat informàtica i la carrera d’Educació Social; també treballa per donar una mà a la seva família afganesa. Així mateix, té diversos projectes en marxa, amb la finalitat d’ajudar el seu país, com la seva pròpia ONG, Ponts per la Pau, centrada en la promoció de l’educació i la cultura de la pau, tant cap a persones migrants, com adreçada a infants desfavorits de Kabul.


Nadia ens revelà que hi ha tres pilars a la seva vida que l’han ajudat sempre a tirar endavant i a superar-se: la fe, la seva mare i l’educació. Referent a la primera, és una persona creient que rebutja qualsevol acte violent promulgat en nom de la religió. La mare és una persona analfabeta —com la major part de les dones afganeses—, però una gran filòsofa, i el puntal que ha mantingut la família integrada. Afegí que sa mare li ha donat dos cops la vida: primer, quan va néixer i després, quan va ser ferida de gravetat. Llavors ni els metges ni ningú no es pensaven que se’n sortiria, però la força, l’acompanyament i el coratge de la mare, la van salvar.

Nadia amb la seva mare (fotograma de Tornar a Nadia)
D’altra banda, l’educació —el tercer pilar—, ha fet possible que tengui estudis superiors, una feina i llibertat. La llibertat de decidir per ella mateixa, de no dependre de ningú, de moure’s, de treballar, de gaudir del que li agrada sense haver de justificar-se. Per a Nàdia, la llibertat és un concepte que apareix reiteradament en els seus llibres, perquè la majoria de les dones del seu país són analfabetes, depenen dels homes de la família —marits, pares o germans— i no poden disposar de la seva voluntat. Amb l’educació ella ha aconseguit la tan preuada llibertat. La seva ONG potencia l’educació entre els infants del seu país.
Nadia ha plasmat el seu testimoni vital en tres llibres que ha escrit amb la col·laboració de tres autors diferents:

Nadia amb El secret del meu turbant
-El secret del meu turbant ( 2010), juntament amb Agnès Rotger: explica la seva història personal. L’obra va guanyar el Premi Prudenci Bertrana.
-Contes que em van curar (2014), juntament amb Joan Soler i Amigó: recull els contes que la mare li explicava quan va estar ingressada a l’hospital.
-La primera estrella del vespre (2016), juntament amb Javier Diéguez: la història de les dones de la seva família afganesa, una història dura i cruel, que elles superen, o hi sobreviuen amb valentia i suport mutu.


A més, TV3 va realitzar un documental, Tornar a Nadia, el testimoni del qual és colpidor i esperançador.
“Les ferides de la guerra són de molts tipus i molt duradores”, ens confessà, però gairebé n’està guarida.
Certament, és una persona que ha patit força a causa de la maldat, però, per sort, al món hi ha moltes més persones bones, ens diu. La prova està en els àngels que sempre han estat a la seva vida, com la seva família afganesa i ara, la catalana. Ella se sent molt afortunada per tots aquests éssers de bondat que formen part de la seva vida, i ho agraeix a diari.

Ple total amb molta espectació a la biblioteca
Em va emocionar i vaig estar agraïda d’acollir la xerrada de Nàdia a la biblioteca, amb una assistència que va batre el rècord —més d’un centenar de persones— i una expectació total. El seu testimoni, cru i esperançador, juntament amb la senzillesa, el valor i la perseverança del seu caràcter, van fer del seu relat una experiència que no oblidarem.
Gràcies, Nadia, per visitar-nos i al Fons Menorquí de Cooperació per fer-ho possible.


El diari Menorca recollí la xerrada de Nadia (30/03/2017)