diumenge, 19 de novembre de 2017

El buit que deixà Maria Lluïsa Serra

El 1967 va ser un any força intens per a Maria Lluïsa Serra. Aconseguí que a l’abril se celebràs a Menorca el X Congrés Arqueològic Nacional. Durant l’estiu inaugurà les biblioteques des Castell, Ferreries i Sant Lluís i dotà d’un nou local la des Mercadal, completant així la xarxa de biblioteques municipals. A l’octubre assistí al VIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, a València.
Tot açò, compaginat amb la direcció de la Casa de Cultura de Maó i la investigació sobre història i arqueologia de Menorca, entre d’altres.
Malauradament, els seus projectes es van interrompre ben prest. El 19 de novembre Maria Lluïsa moria en plena maduresa intel·lectual.


Cinquanta anys després, la recordam com una de les persones més il·lustres i intel·lectualment més completes que ha donat la nostra illa. No debades, l’endemà del seu decés diferents personalitats de la nostra illa van publicar en el diari Menorca nombrosos escrits en memòria seva, destacant-hi l’erudició, vocació, entrega, capacitat de treball, generositat, humanitat i el seu grandiós llegat intel·lectual.
Mateu Seguí Mercadal i els altres col·laboradors mostraven la seva perplexitat envers la notícia, ja que Serra havia ocultat la seva malaltia a tothom. “Tal era su actividad y preparación, que difícil va a ser suplirla con eficàcia... Desde su ingreso en la universidad hasta ayer, su vida fue una contínua superación, conseguida gracias a su enorme capacidad de trabajo, en el que volcaba su apasionada vocación, hasta lograr vencer todas las dificultades”.
L’escriptora Matilde Adame apuntava que les seves nombroses publicacions l’havien feta mereixedora de ser inclosa en la galeria de menorquins il·lustres.
Juan Albertí Victory, bibliotecari, arxiver i col·laborador, hi destacava la feina ingent en les institucions que dirigia, i que dugué a terme fins el darrer dia; la seva vasta cultura i el seu caràcter infatigable en tot allò que portava a terme, així com la seva generositat quan finançava despeses que no li corresponien. Enaltia la millora que féu a la Casa de Cultura, així com la creació de la xarxa de biblioteques municipals, fruit de la seva constància i prestigi. Quant a les excavacions, remarcava el descobriment i posada en valor de les basíliques paleocristianes i tots els seus treballs de camp “y su erudición sobre Menorca, sencillamente asombrosa”.

Retrat de Maria Lluïsa Serra al Saló de Plens de l'Ajuntament de Maó
Pel rector del Seminari, Francisco Anglada, era bàsicament “una vida consagrada y vívida para la cultura. Seguida sin desmayos, sin concesiones... Caracterizada por dos dimensiones bien definidas: la investigación científica y la promoción cultural de los pueblos de Menorca”.
Miguel Barber Barceló, subdirector de la Revista de Menorca, reivindicava la seva faceta com a dinamitzadora cultural: impulsora de conferències, exposicions, cinema... Activitats que avui ens semblen d’allò més normals, però absolutament innovadores a l’època.
El catedràtic de l’institut de Maó, Juan Hernández Mora, la recordava com una alumna excel·lent i prometedora que, inexplicablement, interrompé els estudis abans d’acabar el batxillerat. El professor intentà convèncer el pare perquè Serra continués estudiant, de forma infructuosa. Anys més tard, cursà la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, arribant a ser “la intel·lectual cuya promesa yo había diagnosticado”.
Per a l’arqueòleg Josep Mascaró Pasarius, la pèrdua de Serra era irreparable des del punt de vista humà, i també per a l’arqueologia menorquina. “Y en cuanto a sus trabajos de campo, en mi opinión, los más notorios y caudales, son el descubrimiento de las basílicas paleocristianas del Fornás de Torelló, Isla del Rey, Fornells e Isla d’en Colom. La restauración de la naveta des Tudons, la excavación del poblado de Sant Vicens des Caidús, que nos han permitido, entre otras cosas, conocer con el mayor detalle la morfologia de la naveta y de la vivienda talayótica”.
Germán Coll Mesquida i Guillermo Pons Pons, membres de l’equip redactor de la Història de Menorca —projecte de gran envergadura, impulsat i dirigit per ella i que no tingué continuïtat—, remarcaven la seva tasca divulgadora de la cultura, “que ella ansiaba que fuera de verdad popular y no patrimonio de grupos reducidos”, a la vegada que la utilització del mètode científic i rigorós en els seus treballs de recerca.
Altres personalitats com Guillermo de Olives (president de l’Ateneu de Maó), els arxivers Juan Gutiérrez Pons i Fernando Martí Camps, Luis Casasnovas Marqués i el president de la Societat Arqueològica Lul·liana, també expressaven el seu reconeixement.

Maria Lluïsa Serra a la Casa de Cultura de Maó (foto: Biblioteca Pública de Maó)
Guillermo Florit Piedrabuena, conservador del Museu Municipal de Ciutadella, li dedicava l’obituari més emotiu, una missiva en segona persona, en què es copsa el dolor profund de l’amic i col·lega: “La presencia de tu obra serà tu pròpia presencia... Como hermano tuyo menorquín te agradezco cuanto amaste a nuestra madre común que es Menorca. Permíteme que te agradezca cuanto hiciste por ella, que agradezca aún lo que por ella pensabas hacer. Pero en estos momentos de dolor, por lo que te estimaba como amigo sincero, permíteme también que lamente por ti, por cuanto estabas haciendo actualmente y que la muerte ahora no te ha dejado acabar, pese a merecerlo tanto: tu tesis doctoral, que ya no leerás, y tu ilusionada Historia de Menorca, preparada bajo tu dirección y que ya no verás publicada”.
Com a honors pòstums, l'Ajuntament de Maó la nomenà Filla Il·lustre de Maó, el 1971. El 2011, coincidint amb el centenari del seu naixement, el Consell Insular de Menorca li concedí la Taula d’Or.
Recentment, la ciutat de Maó li ha dedicat una escola, el CEIP Maria Lluïsa Serra.
Cinquanta anys després, tornam a recordar-la per tot el que va fer i pel buit que deixà. En pau descansi aquesta gran dona.

Publicat al diari Menorca, el 19 de novembre de 2017

També he escrit: Maria Lluïsa Serra Belabre: alma mater de la Biblioteca de Sant Lluís

diumenge, 5 de novembre de 2017

Llarga vida a les llibreries

Llegeixo un article del genial Carles Capdevila titulat Llarga vida a la petita papereria de sota de casa, publicat en el recull d'articles La vida que aprenc (2017), i em ve al cap la conversa que vaig tenir fa pocs dies amb la propietària de la verduleria del costat de ca meva quan m’anuncià el seu tancament imminent. Em vaig quedar tan astorada, que després de donar-li literalment el condol, ens vam lamentar de tots el negocis que hi havia a s’Arraval vint anys enrere i els pocs que hi queden (quan els contes, et sobren dits d’una mà).

Llibreria Shakespeare and Co, a Paris, acollint un acte literari multitudinari

Llibreria de vell i modern, a l'interior d'unes galeries de Paris

Quantes botigues emblemàtiques i establiments històrics han tancat en els darrers anys a Maó! Alguns han desaparegut per no poder fer front a lloguers astronòmics (només a l’abast de les franquícies); d’altres, perquè els negocis grans els han engolit; alguns, no poden competir amb les vendes online; d’altres, no s’han renovat... Sigui com sigui, amb ells “es perd una personalitat, un caràcter propi, un tipus de consum, una riquesa, un estil que era el que havíem conegut. Es perd, en part, perquè sovint volem que hi siguin però no hi entrem” (Capdevila).
Hi ha una mena de mort anunciada des de fa anys. De fet, ja s’han donat alguns casos en què ha estat inevitable la seva desaparició. En altres, la salut s’ha recuperat després dels pitjors anys de la crisi, encara que lentament i sense motius per tirar coets.
És el cas de les llibreries, aquells llocs on entres i trobes un assossec especial, la concentració de qui cerca o xafardeja lectures per obsequiar o regalar-se, perquè s’ho val. On perceps l’olor del paper i la tinta nova i acarones les pàgines, mentre llegeixes entre línies.

XIII Fira del Llibre en Català 2017: mirar, remenar, fullejar i comprar llibres

On el llibreter, que ja et coneix i sap de què vas i què t’agrada, et mostra la novel·la i el llibre de relats que acaben d’arribar, o l’àlbum bellament il·lustrat per a la teva filla petita. O la llibretera que ha tingut el detall de reservar-te el darrer llibre de Menorca, perquè en tens debilitat i te’n compres molts, però que si no el vols, no en tens compromís.
I si ets una d’aquelles rara avis que escrius perquè sí i un dia publiques un llibre, la llibretera no dubtarà en oferir-te l’establiment perquè el presentis i et promocionis com cal.

XIII Fira del Llibre en Català 2017: una fira plena de vida gràcies a les llibreries

Potser no t’identifiques amb cap d’aquests subjectes però, quan arribi Sant Jordi, segur que et plaurà sortir a fer una volta per les paradetes de llibres i roses, parlar amb els llibreters, demanar-los consell i tocar i fullejar els llibres abans de comprar-los.
I t’agradarà que hi siguin, però perquè hi continuïn, hauràs d’apostar per les nostres llibreries.

Publicat al diari Menorca, el 5 de novembre de 2017

dimecres, 25 d’octubre de 2017

Gretel

Relat publicat al llibre Pecatta minuta: antología de relatos de La isla de los escritores, coordinat per Ana Haro. Menorca: La isla de los escritores, 2016.


Vas aprendre massa prest que l’afecte no és gratuït i el reconeixement és un be escàs quan ocupes el tercer lloc d’una prole de cinc germans.
Els germans grans ja eren els protagonistes de la casa quan encara no havies nascut i, quan vas arribar-hi, prest hi va haver una altra en camí que et va prendre el privilegi de ser la petita. La mare anava massa atrafegada darrera la canalla i el pare era fóra el dia sencer. No hi havia temps per als sentiments ni per a les lloances.
Estava clar que si no volies ésser condemnada a l’ostracisme, havies de desenvolupar les teves pròpies estratègies de supervivència. Una de les teves germanes, agressiva i incitadora, armava qualsevol brega per tal de cridar l’atenció. Tot al contrari de tu, que evitaves les baralles, els enfrontaments i les provocacions; amb el temps, et vas tornar invisible i dòcil, perquè ningú no en tingués cap queixa. Eres una criatura adorable de rínxols daurats, ulls blaus i pell clara i pigada. Adaptada a les demandes dels altres, callada i sol·lícita, mai no ocasionaves cap problema, ans al contrari, tot t’estava bé i sempre estaves disposada a ajudar la mare amb els petits, amb l’esperança de recollir unes miques d’estimació, d’aquelles que anaven tan comptades.


Amb l’oncle Marià era diferent. Per a ell eres ben visible i et vessiava tant com podia. Et portava caramels Sugus i contes encunyats de lletra lligada. Te’ls contava, asseguda a la seva falda, mentre miraves bocabadada les il·lustracions a color de la Caputxeta, la Rateta presumida o el Flautista d’Hamelin.
L’oncle Marià era el cosí més jove de la mare. Mai no se li havia conegut al·lota i deien que era de l’altra vorera; potser per les seves formes delicades i amanerades i pel seu aspecte impecable i primmirat. Vivia amb sa mare i sempre s’havia avingut amb la teva família. Per a la teva mare era com un germà petit i per açò era d’allò més normal trobar-lo sovint per ca vostra.
Aquell 31 d’octubre, mai no se t’esborrarà de la memòria. Et recordes de la data perquè l’oncle anava vestit de la Mort, amb una dalla a la mà i la cara esblanqueïda de color marbre. Quin ensurt, quan li vas obrir la porta!
—Mira que t’he portat, petitona! —et va dir, allargant-te una bosseta amb llaminadures variades—. I ara, una besada.
En aquell moment, només hi éreu la mare, la germana petita fent la migdiada, i tu. Els grans havien sortit disfressats de personatges gòtics a donar la llauna pel veïnat. No t’agradava tot allò de Halloween i, menys encara, sortir amb els germans, que et deixaven enrere quan hi havia corregudes perquè feien pestellet i sempre et plegaven a tu.
—Marià, sort que has vingut —va dir la mare, un poc regirada en veure’l amb aquella fila—. Aprofitaré per anar a la farmàcia a comprar un xarop per a la petita, que no atura de tossir. Encara fa la migdiada perquè ha passat la nit del lloro, de tan refredada com està, mesquineta.
—Vés-hi, no passis pena. Les filletes estaran ben custodiades amb aquesta “mort” tan terrorífica. No crec que ningú s’atreveixi a calcigar aquesta casa —va respondre, fent veu de nas i picant-te d’ullet.
Vivíeu en un pis antic i gran, de sostres alts, grans finestrals, portes robustes i rajoles hidràuliques amb mosaics modernistes; un llarg passadís separava la zona de dia de les habitacions. L’oncle et va portar al gran saló, agafada de la mà. Va treure un conte de la bossa i te’l va donar.
—Gràcies, oncle —vas dir poc convençuda.
—Que no t’agrada?
—Eh... no gaire... —vas respondre, abaixant la mirada.
—Per què?
—Perquè els pares deixen Hansel i Gretel al bosc i una bruixa els troba i se’ls vol menjar i no m’agrada perquè els pares no poden fer aquestes coses —vas dir amb el cor encongit, pensant en la possibilitat que tal cosa et pogués passar a tu—. Mon pare i ma mare mai no ho farien, açò.
—És clar que no, reina! Au, vine, que només és un conte i a més, acaba bé, ja ho saps, que la bruixa no se’ls menja, perquè na Gretel és molt valenta —et va dir mentre t’agafava altre cop de la maneta i t’estirava cap a ell, intentant asseure’t a la seva falda—. Ja veuràs com no et farà cap neguit.
Al principi et resisties. Ja tenies set anys i trobaves que eres una mica gran per seure damunt ningú. A més, per què havies de sentir una història que sempre t’angoixava i et posava de mala lluna?
Però ell t’agafà la galta i se l’atracà als llavis, fent-te una besada suau i acariciant-te l’esquena. Una olor intensa i marejant de colònia masculina va penetrar pels teus narius, fent que tombessis automàticament el cap amb un gest repulsiu. Sense adonar-te’n, ja seies a sobre d’ell a la butaca beix amb tapets de ganxet, davant una tauleta amb figuretes kitsch de marbre.
—Qui t’estima més? —et va demanar, fent veu de falset—. Té, agafa un altre Sugus.
Submisa, vas fer-li un somriure tímid, i et vas menjar el caramel per no contrariar-lo.

Llegint un fragment de Gretel, a la presentació de Pecatta minuta

L’oncle va obrir el llibre i hi inicià la lectura lentament i amb una veu suau i modulada. Vas començar a angoixar-te quan Hansel i Gretel eren abandonats pels pares al bosc i no podien trobar el camí de tornada perquè els ocells s’havien menjat el rastre de les miques que havien escampat. Per què tot se’ls girava en contra si eren tan bons fillets? Vas sentir una suor freda i una opressió al pit quan una mà familiar pujava lentament per la teva cuixa.
Llavors un plor estrident va trencar passadís enllà. Vas començar a remoure’t inquieta i et van venir ganes d’aixecar-te i sortir corrent. Volies que la mare tornés perquè no passés allò. No, altre cop no. Per què trigava tant? “Si us plau, mare, vine”, suplicaves internament.
—Oncle, la filleta plora. Vaig a veure què li passa —vas dir amb un filet de veu.
—Deixa-la, ara li passarà. Ja hi anirem després— contestà amb la veu entretallada, amagant la mà davall de la faldeta i reprenent la lectura del conte; la disfressa li donava un aspecte encara més patètic. 
La criatura feia un estrall i tossia cada cop més. Se sentí una portada i vas aixecar la vista cap a l’entrada, tot aguditzant l’oïda, amb l’esperança que fos la mare. Immediatament, el ca dels veïns començà a lladrar, compassadament amb el plor de la filleta. L’animal s’havia quedat quiet durant uns instants davant la porta del pis, com si percebés que alguna cosa no anava bé, fins que l’amo el cridà pel seu nom i se l’emportà, de rossec i grinyolant, escales avall.
Tornà el silenci exterior, però a casa, la petita plorava i cridava la mare, segurament amb el bolquer xop.
La teva desesperança va créixer quan Hansel i Gretel despertaren després de dormir amb la panxa tipa de llaminadures; la bruixa havia ficat Hansel dins una gàbia per engreixar-lo i va ordenar Gretel que fes les feines de casa. Llavors vas fer un intent desesperat per aixecar-te, però l’oncle pressionà encara més la mà, marcant-te la cuixa; estava a punt d’assolir la seva comesa i et senties atrapada.
—Estigues quieta, petitona. Saps com t’estim i que mai no et faria mal. Per res del món. O vols que m’enfadi? —et va xiuxiuejar a cau d’orella, mentre una altra bafarada de colònia t’envaïa.
Impassible, continuà la lectura i anà per feina. I tu, cada cop més bloquejada per la por i la impotència i aquella olor penetrant. El cor et bategava a les totes i se’t trencava sentint la teva germana, sense poder explicar-te perquè ningú no tornava, ni la mare, ni els germans, ni el pare...
Quan la bruixa obrí el forn per ficar-hi Hansel, ràpidament, Gretel li va donar una bona empenta i va tancar la porta amb la bruixa dins. Va alliberar el seu germà i se n’anaren, però abans s’ompliren les butxaques de les pedres precioses del tresor de la bruixa. Aleshores et vas armar de valor i, ràpidament et vas impulsar cap a davant, caient damunt la tauleta, amb gran estrèpit. L’oncle et va estirar per la cintura, però abans de redreçar-te, aconseguires agafar una figureta de marbre i l’hi clavares al cap. Ell començà a cridar i a gemegar, però encara et tenia subjecta amb una mà i amb l’altra es tapava la ferida sagnant. Et vas sacsejar, fins que li pogueres mossegar el braç i per fi te’n vas deslliurar.
—Vine aquí que te rebentaré! —cridava embogit.
Vas sortir esperitada cap a la porta. Quan hi arribares, la mare ficava la clau al pany i, en entrar, et llençares als seus braços. L’oncle caminava pel passadís renegant de tu, amb un mocador vermell de sang amb el qual intentava aturar l’hemorràgia. La teva germana havia aconseguit botar del bressol i corria cap a vosaltres.
Aquell vespre et vas quedar sense sopar pel teu comportament, et van dir.

Els "relatistes" de Pecatta minuta, a la presentació a l'Ateneu (novembre de 2016)
Potser t'interessa la meva ressenya: Pecatta minuta: una aventura col·lectiva.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Maria Lluïsa Serra Belabre: alma mater de la Biblioteca de Sant Lluís

Intel·lectual, humanista, polifacètica...

El Consell Insular de Menorca declarà l'any 2011 "Any Maria Lluïsa Serra" per commemorar el centenari del seu naixement, així com també per recordar i difondre la vida i l’obra d’aquesta intel·lectual humanista. Aleshores vaig escriure aquest article, fruit de la meva admiració per aquesta gran dona, entusiasta i amant de la seva professió, la meva.
Enguany, aprofitant que el mes de novembre es compleixen cinquanta anys de la seva mort, ho he revisat i actualitzat.



Professional polifacètica, investigadora i constant innovadora en els camps de l’arqueologia, la història, la museografia, l’arxivística i la biblioteconomia, va dedicar la seva vida a estudiar, difondre i protegir el patrimoni de l’illa de Menorca, com també a fer més accessible la cultura als ciutadans.
Va ser directora del Palacio de Archivos, Bibliotecas y Museos y Casa de Cultura de Maó des de 1951 fins a 1967. L’edifici, ubicat a Can Mercadal (regal de l’empresari Josep Codina Villalonga), integrava no només la Biblioteca Pública de l’Estat, l’Arxiu Històric i el Museu Provincial, sinó també la Secció Fotogràfica, l’Auditori i la Sala d’Exposicions. Diferents exposicions de pintura, fotografia o bibliografia, concerts, representacions de teatre, col·loquis, conferències i visites de personalitats notables van fer que la Casa de Cultura esdevingués un focus cultural de primer ordre a la ciutat de Maó durant els setze anys en què en va ser directora.



La seva feina incansable per la difusió de la cultura no es van limitar a les quatre parets de la Casa de Cultura. Com a arqueòloga va participar en excavacions a nombrosos jaciments de l’illa. Va publicar diversos treballs científics, fruit de les seves investigacions: llibres, articles de revista, de premsa i opuscles. L’any 1967 organitzà el X Congrés Nacional d’Arqueologia a Menorca, que va tenir lloc pocs mesos abans de la seva mort, i quan es preparava per llegir la seva tesi doctoral sobre les navetes de Menorca.


En definitiva, una intel·lectual d’una gran sensibilitat patrimonial i cultural, així com una treballadora incansable i absolutament involucrada amb la seva comunitat.
Maria Lluïsa Serra ha estat objecte d’estudi com a arqueòloga destacada i també com a historiadora, a través dels treballs que ens ha llegat i de les excavacions en què va participar, però és més poc coneguda com a bibliotecària i arxivera.
Aquest article pretén destacar-ne la faceta bibliotecària, la que impulsà la creació de noves biblioteques públiques l'any 1967, així com la millora de les que ja existien, fets cabdals dins la història de les biblioteques municipals de Menorca.

Impulsora de noves biblioteques públiques

L'interès de Maria Lluïsa Serra per la millora i l’organització de les biblioteques existents, així com la creació de nous espais de lectura pública, es fa palès en la seva correspondència professional i privada.
Durant els anys en què fou directora de la Casa de Cultura de Maó (1951-1967), vetllà per la difusió de la cultura arreu de l’illa, assolint la millora de les biblioteques municipals de Ciutadella i d’Alaior.
Igualment, col·laborà en l’organització de la Biblioteca Diocesana de Ciutadella. I, durant l’estiu de 1956, dirigí un curs de catalogació i classificació, amb l'objectiu de formar un grup de persones que poguessin treballar en la reorganització de la Biblioteca de l’Ateneu de Maó.
L'estiu de 1967, gràcies al seu treball, constància i entusiasme, quedà constituïda la xarxa insular de biblioteques municipals amb les inauguracions de les biblioteques des Castell, Ferreries i Sant Lluís, i l'estrena d'un nou edifici per a la des Mercadal.
D’aquesta forma, Menorca esdevenia un dels pocs indrets de l’estat amb biblioteca a tots els municipis. A partir d’aquell moment, només hi mancava as Migjorn i Fornells —poblacions dependents des Mercadal—. Tanmateix, ambdues disposaven d’agències de lectura assortides amb fons de les biblioteques viatgeres —lots de llibres que els proporcionava periòdicament la Biblioteca Pública de Maó.

Sala de lectura de la Biblioteca Pública de Sant Lluís (1967)

Igualment, Maria Lluïsa Serra tenia la intenció d’impulsar-hi la creació de biblioteques, tal com podem llegir a la carta que el director general d’Arxius i Biblioteques adreçà a Serra (8/7/1967), en què li assegurava que "no dejaremos de la mano lo de Ciudadela y Vd. con el celo que le caracteriza hará posible que esas dos pequeñas localidades que nos quedan, Fornells y San Cristóbal, tengan también su pequeña biblioteca".
Malauradament, tots el seus projectes es van interrompre per mor de la malaltia que acabà amb la seva vida el novembre d'aquell mateix any, en plena maduresa científica i professional, a l'edat de 56 anys.
Finalment, el seu somni es complí el 1982, amb la inauguració de la biblioteca des Migjorn i, el 1991, amb el centre de lectura de Fornells.

Els antecedents de la Biblioteca Pública de Sant Lluís: les biblioteques a Sant Lluís durant la Segona República

Abans que Sant Lluís comptés amb Biblioteca municipal estable, hi van existir una sèrie de petits centres de lectura assortits per fons propis o per lots de llibres itinerants, procedents d’institucions públiques o bé privades.
Segons la informació extreta del Censo General de Establecimientos de Enseñanza e Instituciones Culturales, Sant Lluís comptava amb quatre punts de lectura per a una població de 2.100 habitants l’any 1933:
 -Biblioteca Municipal de Sant Lluís (Plaça de la República -Pla de sa Creu-, 70), a càrrec de Francisco Cardona Gomila, batle. Titularitat: municipal.
 -Biblioteca de l’Escola Nacional de Filletes (D’Allemand, 34), a càrrec d’Àgueda Cardona, mestra nacional. Titularitat: estatal.
 -Biblioteca escolar circulant de l’Escola Nacional de Fillets (D’Allemand, 33), a càrrec de Francisco Pons, mestre nacional. Titularitat: estatal.
 -Biblioteca del Casino La Amistad Social (Juan Manent -Sant Lluís-, 60), a càrrec d’Alfredo Castelló Borrás, president. Titularitat: l’entitat.
Durant la Segona República (1931-1939) s’impulsà la construcció d’un nombre força elevat d’escoles i de biblioteques. L’organisme encarregat de dur a terme aquestes tasques, va ser el Patronato de las Misiones Pedagógicas, sota la direcció del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes. L’agost de 1931 el govern establí l’obligatorietat de la implantació d’una biblioteca en totes les escoles primàries, adreçades als infants, però també als adults en zones rurals sense biblioteca pública. Una altra mesura instituïda pel govern de la República va ser la creació de biblioteques circulants, és a dir, lots de llibres itinerants per a les biblioteques dependents del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes. En aquest sentit, l’Escola Nacional de Fillets de Sant Lluís disposava d’una biblioteca escolar circulant l’any 1933.

Inauguració de les antigues escoles de fillets, 1912
El mes de novembre de 1931 es creà la Junta de Intercambio y Adquisición de Libros para Bibliotecas Públicas. La primera tasca que se li encomanà fou l’elecció de lots de llibres per a les biblioteques circulants i la distribució de llibres entre organitzacions polítiques, sindicats, presons i reformatoris, cases regionals, ajuntaments i centres docents.
La Junta també propicià la creació de biblioteques municipals, establint que els municipis sense biblioteca en podien sol·licitar. Així ho va fer Sant Lluís, i a la sessió del Ple de l’Ajuntament de dia 3 d’agost de 1932 es donà compte de l’acceptació per part de la Junta de la creació d’una biblioteca pública al municipi. Tanmateix, es va haver de posposar a l’any següent, "exponiendo que habiendo sido agotado el crédito que disponía [la Junta], ha quedado la expresada solicitud registrada al número 115 para su realización en el próximo ejercicio" (LLibre d'actes de Ple de l'Ajuntament, 1932). L’any 1933 es va constituir una biblioteca tipificada de caràcter enciclopèdic, formada per uns 300 volums, amb la finalitat de cobrir les necessitats bàsiques de lectura de la població.
Com que en aquells anys l’accés a la cultura que la majoria de la població hi podia tenir era mínim, nombroses organitzacions culturals, polítiques i sindicals intentaren posar a l’abast dels ciutadans la cultura i els llibres. Davant de la manca de biblioteques estatals, aquestes organitzacions en van crear de pròpies, en gran part fundades per iniciatives privades i creades per sindicats, moviments socials, partits polítics, clubs, societats, etc. Aquest va ser el cas de la Biblioteca del Casino La Amistad Social de Sant Lluís, així com d’altres (cases del poble, ateneus obrers...), amb un fons generalment modest, originàriament creat gràcies a donacions i que, en alguns casos, la Junta completava amb lots de llibres. A l’agost de 1934, aquestes biblioteques van ser clausurades per la policia, encara que es tornaren a obrir el 1936, amb la victòria electoral del Front Popular.

Els anys 50 i els primers anys 60

És possible que un cop finalitzada la Guerra Civil les biblioteques de Sant Lluís i d’altres municipis de l’Estat desapareguessin, "ja que muchas bibliotecas municipales fueron destruidas parcial o totalmente durante la guerra civil, pero otras continuaron su actividad posteriormente, previa depuración de los fondos y cambio en los miembros de cada Junta Bibliotecaria. En este sentido algunas bibliotecas que no sufrieron daños materiales acabaron abandonadas por la falta de público, que dejó de acudir a un centro de creación republicana, pero adulterado por los vencedores. Además, algunos miembros de las antiguas juntas habían muerto en la contienda, o bien habían sido sustituidos por los nuevos alcaldes fieles al régimen, por cargos de Falange, y por las demás fuerzas vivas de los pueblos, sin participación de elementos obreros ni organizaciones sindicales, prohibidas por el nuevo estado" (Ana María Rodrigo Echalecu. Las bibliotecas públicas durante el primer franquismo).


Es Cós de Sant Lluís, als inicis del segle XX
Les dificultats econòmiques d’aquells anys i, en conseqüència, la impossibilitat de crear biblioteques públiques en molts municipis, va fer que s’optés per instaurar biblioteques viatgeres a tot el territori espanyol des de finals dels anys 40 i principis dels 50.
A la darreria de la dècada dels anys 50, la Biblioteca Pública de Maó va proporcionar agències de lectura als pobles que no disposaven de biblioteca municipal. Aquesta tasca s’articulava a través de les biblioteques viatgeres: lots de llibres que romanien tres o quatre mesos en cadascun dels pobles, i que normalment eren gestionats per un mestre. És per aquest motiu que les agències de lectura s’ubicaven principalment a les escoles.
En aquest context, l’any 1957 es creà a Sant Lluís una "Biblioteca Municipal Circulante, cuya marcha es altamente satisfactoria y desarrolla verdadera actividad". Posteriorment, el 1958, es lliurà a l’Ajuntament una Agència de Lectura, la qual es va instal·lar a l’escola, "y desde entonces ha funcionado activamente, completada con el servicio de Bibliotecas Viajeras procedentes de este centro, gracias al celo puesto en este asunto por el citado Don Pedro Pons Coll" (certificats emesos per Maria Lluïsa Serra, 15/2/1965).
Ens trobam, altre cop, amb diversos centres de lectura que supleixen un servei de lectura pública estable i consolidat i que perduraran gairebé deu anys més.

1965: el punt de partida

En qualsevol cas, cap dels centres de lectura que hi havia als pobles de Menorca no es podia considerar ben bé una biblioteca en els termes descrits pel Servei Nacional Lectura: tenir unes instal·lacions pròpies amb unes condicions mínimes; disposar d’un pressupost fix anual (no inferior a 12.000 ptes. l’any 1967); oferir un servei continu d’informació i préstec i comptar amb personal propi.
No satisfeta amb aquesta situació, el 1965 M. Lluïsa Serra encetà les gestions amb els ajuntaments des Castell, es Mercadal, Ferreries i Sant Lluís per a la creació d’una biblioteca pública de titularitat municipal i sota la direcció i dependència del Servicio Nacional de Lectura en cadascun d’aquests municipis.
El 8 d'abril de 1965 s’inicià l’expedient per a la creació de la Biblioteca Pública de Sant Lluís, amb l’acord de Ple de l'Ajuntament de sol·licitar la creació d'una biblioteca municipal i l’autorització del batle Pedro Pons Coll per signar el conveni entre l'Ajuntament i el Servicio Nacional de Lectura del Ministerio de Educación Nacional.


El primer edifici de la biblioteca, al carrer d'Allemand, 30
Un mes després, s’enviava la documentació administrativa, el projecte tècnic, la memòria i el pressupost per a la construcció de les instal·lacions de la nova biblioteca a la Direcció General d’Arxius i Biblioteques del Ministeri d’Educació Nacional. En la carta remesa al director general, M. Lluïsa Serra transmetia el seu entusiasme pel projecte: "me es grato participar a v. i. que su situación [el lloc projectat per a biblioteca] es excelente y muy buenas sus condiciones y que el anuncio de este proyecto ha causado una magnífica impresión entre todos los vecinos, unos dos mil quinientos en total, a quienes la biblioteca prestará un estupendo servicio" (8/5/1965).
El mes de juliol del mateix any l’Ajuntament rebia la negativa de la Junta Facultativa de Construcciones Civiles del Ministerio de Educación Nacional al projecte tècnic de l’edifici per a biblioteca, elaborat per l’Oficina Tècnica de l’Ajuntament. Amb urgència, es remeté el projecte a l’arquitecte municipal Jaime Villalonga Ferrer, per tal que el refés i corregís les deficiències detectades. Es redactà i s'envià al Ministeri en un temps rècord. M. Lluïsa Serra tornà a mediar perquè aquesta vegada s’aprovés el projecte i no es demorés la construcció de l’equipament: "Que se quede San Luis sin ella [la biblioteca] es un motivo de pesar para mi, porque temo que las prisas que imprimí a la presentación de documentación y a la corrección de los reparos primeros que se hubo de poner a lo enviado, sea la causa de que haya tenido defectos que no se han podido pasar por alto. Además, hubiera sido tan bonito inaugurar las cuatro bibliotecas a la vez y quedar cubiertas todas las necesidades bibliotecarias de Menorca, que me da mucha pena ver que por nuestra culpa no se llevará a efecto un programa tan halagador" (Carta al secretari del Gabinet Tècnic de la Direcció Gral. d’Arxius i Biblioteques, 20/7/1965).
Aquest cop els esforços no van ésser en va: després de gairebé un any de gestions, el 30 de maig de 1966 M. Lluïsa Serra dirigia un telegrama des de Madrid al batle de Sant Lluís comunicant-li el vistiplau del Ministeri. Amb el projecte tècnic aprovat i el conveni signat entre el Servicio Nacional de Lectura i l'Ajuntament per a la creació, gestió i regulació de la biblioteca, aquesta començava a ser una realitat. A partir de llavors restava construir el nou local, equipar-lo, nomenar la persona encarregada de la biblioteca i crear la Junta de la Biblioteca pública municipal, així com organitzar-ne el fons.

1967: un projecte fet realitat

El mes de gener de 1967 les obres de la nova biblioteca quedaven enllestides. El projecte, com hem apuntat, va ser elaborat per l’arquitecte municipal Jaime Villalonga Ferrer. Les obres, amb un pressupost de 418.015 pessetes, van ser executades pel mestre de cases Avelino Pons Sintes i finançades íntegrament pel Ministerio de Educación Nacional.
Al mes d’abril, M. Lluïsa Serra certificà que s’havien executat les obres, reuniendo sus instalaciones las condiciones siguientes: "las paredes van pintadas de blanco, la calefacción en invierno está asegurada; la iluminación de mesas y estanterías es perfecta; las estanterías, mesas, sillas, mesa del encargado y fichero reúnen las condiciones apetecidas; todo el material es nuevo y adecuado, y se ha colocado el rótulo...." (Certificat de M. Lluïsa Serra, 20/4/1967).
A partir d’aquell moment, s’iniciava una carrera contra rellotge per tal de tenir la biblioteca a punt per a la seva inauguració juntament amb les altres tres.
El mes d’abril es van nomenar, per una banda, l'encarregada de la biblioteca, càrrec que exercí Maria Rosa Vidal Pons, i per una altra es concretà la composició de la Junta de Biblioteca.
El 21 de juny sortien del Servicio Nacional de Lectura els 1.557 volums que integraven el fons bibliogràfic fundacional de la Biblioteca Pública de Sant Lluís. Els llibres s’havien catalogat prèviament i portaven les fitxes catalogràfiques que s’havien d’integrar en els diferents catàlegs. L’organització del fons de la biblioteca comptava amb l’assessorament de la directora de la Biblioteca Pública de Maó.
Els llibres van arribar a Sant Lluís el 24 de juny, fet que impossibilitava el funcionament normal del servei bibliotecari. És per aquest motiu que el batle Pedro Pons Coll i M. Lluïsa Serra van decidir que no es prestarien llibres durant l’estiu, sinó que s’aprofitaria aquest període de temps per a registrar i organitzar el fons bibliogràfic. El préstec va començar a funcionar al mes de setembre.

La inauguració de la Biblioteca

El dia 1 de juliol de 1967 a les 8 del fosquet es va inaugurar la Biblioteca Pública Municipal, en el carrer d'Allemand, 30, ubicació que ocupà fins al seu trasllat al carrer de Sant Jacint, l'any 1994.
"La Biblioteca Pública Municipal de San Luis de Menorca, domiciliada en la calle d'Allemand, 30, es una institución dependiente del Servicio Nacional de Lectura y, como tal, su finalidad es procurar a los habitantes del municipio los libros, necesarios para mejorar su formación moral, cultural y profesional, así como su deleite" (Article 1r del Reglamento para el régimen interno de la Biblioteca pública municipal de Sant Lluís, 1967).


Invitació popular a la inauguració de la biblioteca
Amb 2.333 habitants, Sant Lluís obria una biblioteca municipal que disposava de 1.665 volums, i amb un horari d'obertura al públic de 13 hores setmanals.
L'acte inaugural va ser, com era d'esperar, un esdeveniment destacat en la vida santlluïsera, al qual assistiren les autoritats de l'època: el director general d'Arxius i Biblioteques del Ministerio de Educación Nacional, Eleuterio González Zapatero; la directora de la Casa de Cultura de Maó, Maria Lluïsa Serra; el batle de Sant Lluís, Pedro Pons Coll, i diferents autoritats civils, militars i eclesiàstiques de l'illa, així com tots els ciutadans que hi van voler assistir.

L’acte inaugural va començar amb la benedicció de les instal·lacions, que va donar pas seguidament a un torn de paraules per part de les autoritats. En finalitzar, es va prendre un vino de honor en la popular sala de festes Sa Tanca, en funcionament des de 1963.

A manera de colofó

Amb les inauguracions de les biblioteques públiques des Castell, Ferreries i Sant Lluís, i el nou edifici de la des Mercadal, durant els dies 29 de juny i 1 de juliol de 1967, es feia realitat el propòsit de M. Lluïsa Serra de dotar cadascun dels pobles de Menorca d’aquest servei cultural i educatiu.
Com ja hem apuntat, amb açò no s’acabaven els seus projectes de promoció cultural per a Menorca, sinó que seguia perseverant en la implantació de biblioteques a es Migjorn i Fornells, per així completar de lectura pública de l'illa.
Malauradament, tots el seus projectes es van interrompre ben prest, massa prest. La seva salut ja era molt delicada i la malaltia avançava, cosa que ocultà a tothom, malgrat les breus estades a Barcelona, on rebia tractament, i que aprofitava també per resoldre qüestions de feina.



Creiem que hem de recordar aquesta gran dona com el que era: una intel·lectual apassionada de la seva feina i de tot quant estava relacionat amb la seva terra, Menorca; però, més que res, hem de considerar que es tractava d’una persona d’una alta categoria humana. No debades l’endemà del seu decés, ocorregut dia 19 de novembre del mateix any 1967, diferents personalitats van publicar en el diari Menorca nombrosos escrits en memòria seva.
Avui, no només un carrer de Maó porta el seu nom, sinó també una escola d'educació infantil i primària. L'any 2011, el Consell Insular de Menorca li atorgà la Taula d'Or a títol pòstum.

Agraïments

A Pedro Pons Vidal, Francisco Sánchez Nistal i Esperança Pallicer, per la documentació i informacions facilitades.

Documentació

Arxiu Municipal de Sant Lluís:
 -Llibres d’actes de Ple de l’Ajuntament (1932 i 1933).
 -Expedient de creació de la Biblioteca Pública de Sant Lluís.
Arxiu Històric de Maó:
 -Correspondència Maria Lluïsa Serra (1965-1967).
 -Expedients de creació de les biblioteques de Sant Lluís, Es Castell, Es Mercadal i Ferrerries.
 -Bibliotecas Viajeras.

Bibliografia

-Joana M. Garau. Dels manuals il·lustrats a Internet: 40 anys de biblioteca a Sant Lluís, dins “Programa de les festes patronals de Sant Lluís 2007”. p. 8-22.
-Maria Lluïsa Serra, dins Wikipedia:
 http://es.wikipedia.org/wiki/Maria_Llu%C3%AFsa_Serra
-Maria Lluïsa Serra, centenari 1911-2011. 1 fullet. 2011.
-Maria Lluïsa Serra, del seu puny i lletra, dins “Menorca”, 2/9/2010.
-María Luisa Serra ha muerto, dins “Menorca”, 20/11/1967.
-J. Mascaró Pasarius. María Luisa Serra Belabre, dins “Geografía e Historia de Menorca”. 1980. Vol. 1.
-Margarita Orfila Pons. Mª Luisa Serra Belabre hubiese cumplido hoy 100 años, dins “Menorca”, 21/6/2011.
-Laura Pons. L’any d’una dona excepcional, dins “Àmbit”, núm. 24, 2011.
-Ana María Rodrigo Echalecu. Las bibliotecas públicas durante el primer franquismo: entre la continuidad y la ruptura. Memoria de màster de la Universitat Complutense de Madrid:
http://eprints.ucm.es/10351/1/bibliotecaspublicas.pdf
-Juan Francisco Sánchez Nistal, Esperança Pallicer. Maria Lluïsa Serra, directora de la Casa de Cultura de Maó (1951-1967). Biblioteca Pública de Maó, 2011. PowerPoint.
-Rosa Sansegundo Manuel. La actividad bibliotecaria durante la Segunda República Española.
http://www.ucm.es/info/multidoc/multidoc/revista/num10/paginas/pdfs/rssegundo.pdf

Fotografies

Biblioteca Pública de Maó - Arxiu Històric de Maó i Arxiu Municipal de Sant Lluís.

Publicat a S'Auba, agost de 2011 (revisat i actualitzat).

També he escrit: El buit que deixà Maria Lluïsa Serra

diumenge, 8 d’octubre de 2017

El meu viatge a Eivissa i Formentera III: els pobles i la ruralia d’Eivissa

L'organització territorial de les Pitiüses és singular per les seves peculiaritats geogràfiques i històriques.


Històricament, a l'illa d'Eivissa només existia un únic nucli urbà, “Vila”, i la resta era una zona rural dispersa organitzada en parròquies.


Les esglésies parroquials eren el nucli al voltant del qual es van anar formant els pobles,  deixant a les illes una toponímia característica a partir del santoral.

Església de Sant Carles de Peralta
La major part de la població va continuar vivint de forma disseminada fins a la segona meitat del segle XX quan el desenvolupament turístic va modificar la urbanització i l'estructura econòmica.

Església de Santa Agnés de Corona
A partir de l’agrupació de diferents parròquies, sorgiren els actuals municipis. Eivissa compta amb quinze poblacions, agrupades en cinc municipis: Sant Joan de Labritja, Santa Eulària des Riu, Sant Antoni de Portmany, Sant Josep de sa Talaia i Eivissa capital.

Església de Sant Joan de Labritja
Quant a les cases rurals, vaig quedar impressionada amb l’austeritat i profunda bellesa de l’arquitectura dels pobles i les cases rurals de la Pitiüsa gran, ben diferent de la de Formentera.

Casa a Santa Eulària des Riu
Es tracta d'una arquitectura pura i funcional, amb la finalitat de donar resposta a unes necessitats concretes que són el resultat d'anys d'equilibri entre l'home i la naturalesa, amb la sobrietat, la senzillesa i el blanc impol·lut com a color de fons.

Església des Puig de Missa, de Santa Eulària des Riu


Un dels millors exemples de l'arquitectura tradicional de l'illa el trobam en el petit poblat de Balàfia, a Sant Llorenç, una agrupació de set habitatges rurals i dues torres refugi, aixecades en l’època medieval.


El conjunt està protegit sota la declaració de Conjunt Històric de les Balears, i el seu origen es pot situar durant la dominació musulmana o fins i tot en èpoques anteriors.



Els pagesos s’atrinxeraven en les dues torres durant les invasions dels corsaris nord-africans, fets molt freqüents i especialment violents a partir del segle XVI. D'açò en sabem prou, el menorquins.


L'església de Sant Miquel de Balansat té una una torre adosada
Els pobles eivissencs, petits i blancs —les antigues parròquies—, porten el nom del sant o santa de la parròquia que els dona nom.


Esglesia de Sant Llorenç de Balàfia
Als pobles hi trobam l'església i unes poques cases al seu voltant.


Amb l'escriptor Marià Villangómez, nascut a Sant Miquel de Balansat
Són molt curioses les esglésies en forma de fortalesa o mastaba, quadrades, feixugues i blanquíssimes.


L'església de Sant Josep de sa Talaia té aspecte de fortalesa
Als pobles a vegades pots trobar-te amb establiments curiosos, com aquest cafè:



Altres articles que he escrit sobre aquest viatge:
El meu viatge a Eivissa i Formentera I: cales abruptes, platges amables i enigmàtics illots
El meu viatge a Eivissa i Formentera II: la nuit i la Vila d'Eivissa