dijous, 4 de maig de 2017

Mark De-Lisser & Moments a Cor: el poder transformador del gospel

Quan sortires de l’escenari, te n’adonares, de cop, que el temps havia volat. Un cap de setmana brillant i emocionant finalitzava en aquell moment i ja el començaves a enyorar.

Emoció després del concert, amb Mark De-Lisser
Tanmateix, alguna cosa havia canviat en el teu interior. Notaves torbació en el teu ànim i recordares les reflexions de Mark De-Lisser envers el poder de les cançons sobre les persones; la responsabilitat, com a cantants i transmissors dels missatges que porten els temes i la capacitat transformadora de la música.

El taller de gospel amb Mark De-Lisser i les corals de Moments a Cor

Ell us explicava el significat de cadascuna de les cançons i us convidava a reflexionar-hi. Com pot influir un tema en el públic si no sabem o no entenem el seu significat, el missatge que hi aporta, en definitiva?

Companyonia, amistat i amor a la música: l'essència del cor


Ho va presagiar el mateix dia de l’actuació: sereu transformats i ben segur que algunes persones seran tocades pels missatges de les cançons.


Llavors vas travessar la porta que comunicava amb el vestíbul del teatre i trobares bona part de les companyes que saludaven i conversaven vivament amb el públic.


D’entre la multitud, vas cercar la teva família, mentre encara sonaven dins el teu cap els primers acords d’Stand by me, i aquella estrofa tan potent:
No tindré por, no tindré por...
Si el cel que veiem
s'ensorrés i caigués,
i la muntanya s'esfondrés sobre el mar
no ploraré, no ploraré,
no, no vessaré ni una llàgrima
si et quedes amb mi.


Aleshores van aparèixer i us vau abraçar. La teva filla, visiblement emocionada, et felicità i  mirà de reüll en Mark, amb una admiració sincera. Vas sentir l’estaló que la família representa per a tu, i et vas convèncer que encara que la nit ho enfosqueixi tot i les muntanyes s’esfondrin, si romaneu junts, el sol tornarà a sortir, un dia més. Perquè sempre hi ha algú que estarà amb tu.


Les emocions viscudes, la tensió de l’intens aprenentatge durant el cap de setmana i ara, el concert, deixaven pas, poc a poc, a un profund cansament.
Notícia al diari Menorca, 2/5/2017
Llavors et vingué a la memòria la il·lusió del començament, el divendres capvespre; l’emoció de veure’l, tan ben plantat —fins i tot més que a les fotos—, el primer escalfament, físic i de veu, tan original, com tot el que provenia d’ell, la forma d’ensenyar els temes, d’interpretar-los, d’emocionar-vos...


Aquell primer dia ja us parlà de la importància de la confiança, de la necessitat de rompre les cadenes que ens tenen fermats a la por i no ens deixen ser lliures, ser nosaltres:
Tu vas rompre les cadenes i ara puc aixecar les meves mans per alabar-te (Shackles).


I vas aprendre a confiar. Vas donar-li l’esquena a la por i, quan et vas entémer, ja cantaves davant de tothom, acompanyada d’unes poques companyes, el tema més sentit i que més t’ha arribat al cor, Steal away.

Amb Elsa Perches
Tot va fluir, va ser fàcil i fantàstic, gràcies a la gran professionalitat d’aquest mestre i a la seva personalitat, propera i amorosa. Gràcies, Mark!


I com sempre, la presència de la directora, Elsa Perches, va ser l’altra clau de l’èxit, perquè sense la llavor que hi va plantar anys enrere, l’abonament que va aportant en aquest cor any rere any, i la seva aposta per l’excel·lència, res d’açò hauria estat possible. Gràcies, Elsa!


Vau treballar de valent, vau cantar, vau sentir el gospel, us vau emocionar i ho vau transmetre a un públic entregat i entusiasmat. Gràcies, públic!


I tot va succeir en un instant... Ara resta el record preciós de tot plegat.

Els nostres guies: Elsa i Mark
Mark De-Lisser és director de diverses corals al Regne Unit, d’entre les quals la més destacada és l’ACM Gospel Choir; també és arranjador de temes musicals i coach de veu. Ha impartit nombrosos tallers a cors d’arreu i aquesta és la primera vegada que ho fa al nostre país.
El taller de gospel es va fer entre els dies 28 i 30 d’abril. El concert de Mark De-Lisser i Moments a Cor va tenir lloc a l’Orfeó Maonès, el 30 d’abril de 2017.


dijous, 20 d’abril de 2017

Despilfarro

"La comida no se tira", em deia ma mare, que va viure l'escassetat de la guerra i d'una postguerra dura i llarga.
—Et pos un quilo de pomes?
—Sí, mig quilo per menjar i mig per llençar.
“Cada any malbaratam el 45% de la fruita que produïm —segueix l’anunci de Mans Unides”—. Escandalós, si pensam que vuit-cents milions de persones passen gana. “El món no necessita més menjar; necessita més gent compromesa”.


Tristam Stuart damunt d'un munt d'aliments llençats als fems a Londres (Foto: National Geographic)
L’activista britànic Tristam Stuart s’inicià en el friganisme (consum de menjar rebutjat) quan s’adonà que els seus porcs consumien aliments de qualitat rebutjats (però en bon estat) dels supermercats. Aleshores començà a investigar per quantificar el menjar que s’estava malbaratant a nivell mundial i així conèixer les conseqüències per a la humanitat i el medi ambient.


"Por supuesto que necesitamos producir comida, pero no tirar un tercio de ella". Stuart.
El resultat és el llibre Despilfarro: el escándalo global de la comida, on constata que el menjar que es llença procedeix tant de supermercats i fabricants, com de l’agricultura, la pesca i la ramaderia intensives que rebutgen les unitats que no s’adeqüen a les mides o l’estètica demandades. El més sorprenent és que una part gens menyspreable del menjar malbaratat prové de les nostres llars, els restaurants i els menjadors escolars.


Un 40-60% del peix és rebutjat per no adequar-se a les característiques estàndards
Així, amb el que rebutja un supermercat a diari, es poden alimentar cent persones, entre fruita, verdura, rebosteria, carn, peix, làctics, menjar preparat, etc, apte per al consum —l’equivalent a unes 50.000 tones de menjar l’any—. La caducitat, envasos defectuosos, mal aspecte o una mala gestió dels estocs, en són algunes causes.


Collites senceres són rebutjades per l'aspecte del gènere


Els fabricants també tenen la seva part de responsabilitat. No poder col·locar els excedents de producció als minoristes, genera al voltant del 10% de residus del total que produeixen.


Menjar envasat en un contenidor de fems. Quantes persones s'hi podrien alimentar?
Un altre frau: "Las fechas de caducidad no protegen al consumidor, sino a las compañías alimentarias de meterse en problemas legales. Se utilizan márgenes de error demasiado amplios". Stuart.
La gran demanda d’aliments dels països rics, sovint provoca l’explotació de terres i persones en altres indrets. Malbaratar el menjar agreuja més el drama social i ecològic. Si els britànics consumissin la meitat de les patates que llencen (358.500 tones/any), s’alliberarien 5.400 hectàrees de terra per produir-hi 36.000 tones de blat; açò pal·liaria la fam de 1,2 milions de persones, s’estalviarien 7,5 milions de tones d’aigua i s’assoliria una reducció de les emissions d’efecte hivernacle equivalent a 14.340 tones de diòxid de carbó.


A la Unió Europea malbaratam 179 quilos d'aliments per persona a l'any
L’escassetat d’aigua és un dels problemes urgents a nivell mundial. Amb el rebuig del 25% dels recursos alimentaris mundials, s’estan desaprofitant 675 trilions de litres.


Cada cop hi ha més activisme i iniciatives per aturar el malbaratament d'aliments
No podem intervenir en la cadena productora d’aliments, però ens podem comprometre a fer-ne un consum responsable. Llençar el menjar és una immoralitat i un greuge cap els que passen gana i cap el planeta.



No us perdeu aquest vídeo en què Tristam Stuart demostra l'escàndol del "despilfarro" mundial del menjar i ens recorda que som animals terrestres que depenem de la terra per alimentar-nos, la qual estem destruint per produir menjar que ningú no consumeix.

Publicat al Menorca, el 12 d'abril de 2017

divendres, 7 d’abril de 2017

Nadia

Tan discreta hi entrà, com en sortí.
Nadia Ghulam arribà a la Biblioteca Pública de Sant Lluís el 29 de març per explicar-nos la seva experiència vital, una història de lluita, superació i coratge, que començà quan ella tenia 8 anys, durant la guerra d’Afganistan i una bomba gairebé la va matar.


Nadia va néixer a Kabul (Afganistan) el 1985. Va tenir una infància feliç fins que el 1993, en el marc de la guerra civil que assolava el seu país des de feia anys, va quedar molt mal ferida com a conseqüència d’un bombardeig que li produí greus cremades per tot el cos. Quan sortí de l’hospital, després de tres anys i de ser operada catorze vegades, es trobà que la situació havia canviat molt i que la seva família vivia amb moltes penúries.
Aleshores, la guerra ja havia finalitzat, però s’havia instaurat el règim talibà, que impedia les dones sortir soles de casa, així com anar a treballar. Això era greu per a la família de Nadia,  perquè el pare tenia problemes de salut i no podia fer feina, i el germà gran havia estat assassinat. En aquestes circumstàncies, Nadia decidí cercar feina, enlloc de demanar caritat o restar sense fer res per la seva família. Així que, amb 11 anys, es vestí amb les robes del seu germà, es va fer passar per al·lot i sortí a treballar per mantenir el pare, la mare i les dues germanes petites. Al principi, ningú no li donava feina, però ella s’oferí a treballar per un pagès sense cobrar; amb el temps, arribà a ser el capatàs de la finca. Més endavant, muntà el seu propi taller de bicicletes. Durant aquest període, que durà 11 anys, va viure amb una identitat que no era la seva, sinó la del seu germà mort, Zelmai.


Ella i la seva família van arribar a tenir tan interioritzat el seu paper d’al·lot —si l’haguessin descobert, segur que ho hauria pagat amb la vida— que fins i tot a ca seva la tractaven com a tal i l’anomenaven pel seu nom masculí.  
A més de fer de cap de família, Nadia aprofità per estudiar amb altres al·lots i homes, ja que l’educació no era permesa a les dones.
Passat el temps, quan el règim talibà va ser derrocat, va seguir amb la seva identitat masculina, perquè la societat no ho hauria entès i probablement hauria tingut seriosos problemes; la presència dels talibans era massa recent.


Tanmateix, es començà a conèixer el seu cas entre els periodistes estrangers i alguns la van entrevistar. Una de les periodistes, que formava part d’una ONG, la pogué dur a Europa. Nadia explica que en aquell moment, açò va ser crucial, ja que, la situació havia esdevingut insostenible per a ella: per una banda, no podia revelar la seva autèntica identitat, pels motius apuntats més amunt, i d’altra, li era molt difícil seguir aparentant que era un home, per les seves faccions i la manca de barba, naturalment.
Actualment, viu amb la seva família d’acollida a Badalona, ciutat a la que va arribar l’any 2006 per rebre tractament mèdic per pal·liar els efectes que les ferides van deixar en el seu rostre. Des de llavors, s’ha recuperat físicament i emocional; ha estudiat informàtica i la carrera d’Educació Social; també treballa per donar una mà a la seva família afganesa. Així mateix, té diversos projectes en marxa, amb la finalitat d’ajudar el seu país, com la seva pròpia ONG, Ponts per la Pau, centrada en la promoció de l’educació i la cultura de la pau, tant cap a persones migrants, com adreçada a infants desfavorits de Kabul.


Nadia ens revelà que hi ha tres pilars a la seva vida que l’han ajudat sempre a tirar endavant i a superar-se: la fe, la seva mare i l’educació. Referent a la primera, és una persona creient que rebutja qualsevol acte violent promulgat en nom de la religió. La mare és una persona analfabeta —com la major part de les dones afganeses—, però una gran filòsofa, i el puntal que ha mantingut la família integrada. Afegí que sa mare li ha donat dos cops la vida: primer, quan va néixer i després, quan va ser ferida de gravetat. Llavors ni els metges ni ningú no es pensaven que se’n sortiria, però la força, l’acompanyament i el coratge de la mare, la van salvar.

Nadia amb la seva mare (fotograma de Tornar a Nadia)
D’altra banda, l’educació —el tercer pilar—, ha fet possible que tengui estudis superiors, una feina i llibertat. La llibertat de decidir per ella mateixa, de no dependre de ningú, de moure’s, de treballar, de gaudir del que li agrada sense haver de justificar-se. Per a Nàdia, la llibertat és un concepte que apareix reiteradament en els seus llibres, perquè la majoria de les dones del seu país són analfabetes, depenen dels homes de la família —marits, pares o germans— i no poden disposar de la seva voluntat. Amb l’educació ella ha aconseguit la tan preuada llibertat. La seva ONG potencia l’educació entre els infants del seu país.
Nadia ha plasmat el seu testimoni vital en tres llibres que ha escrit amb la col·laboració de tres autors diferents:

Nadia amb El secret del meu turbant
-El secret del meu turbant ( 2010), juntament amb Agnès Rotger: explica la seva història personal. L’obra va guanyar el Premi Prudenci Bertrana.
-Contes que em van curar (2014), juntament amb Joan Soler i Amigó: recull els contes que la mare li explicava quan va estar ingressada a l’hospital.
-La primera estrella del vespre (2016), juntament amb Javier Diéguez: la història de les dones de la seva família afganesa, una història dura i cruel, que elles superen, o hi sobreviuen amb valentia i suport mutu.


A més, TV3 va realitzar un documental, Tornar a Nadia, el testimoni del qual és colpidor i esperançador.
“Les ferides de la guerra són de molts tipus i molt duradores”, ens confessà, però gairebé n’està guarida.
Certament, és una persona que ha patit força a causa de la maldat, però, per sort, al món hi ha moltes més persones bones, ens diu. La prova està en els àngels que sempre han estat a la seva vida, com la seva família afganesa i ara, la catalana. Ella se sent molt afortunada per tots aquests éssers de bondat que formen part de la seva vida, i ho agraeix a diari.

Ple total amb molta espectació a la biblioteca
Em va emocionar i vaig estar agraïda d’acollir la xerrada de Nàdia a la biblioteca, amb una assistència que va batre el rècord —més d’un centenar de persones— i una expectació total. El seu testimoni, cru i esperançador, juntament amb la senzillesa, el valor i la perseverança del seu caràcter, van fer del seu relat una experiència que no oblidarem.
Gràcies, Nadia, per visitar-nos i al Fons Menorquí de Cooperació per fer-ho possible.


El diari Menorca recollí la xerrada de Nadia (30/03/2017)

dissabte, 1 d’abril de 2017

Joan J. Gomila i la Sala Albert Camus

Entorn de la ciutat. Joan J. Gomila. Menorca: Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears, demarcació de Menorca, 2016. 362 p.
L’arquitecte Joan J. Gomila ha editat un nou llibre, Entorn de la ciutat, un recull de noranta-vuit articles publicats al diari Menorca entre els anys 2006 i 2014.


“La major part d’aquests articles surten de les meves caminades per Maó”, comenta l’autor en l’entrevista publicada el passat 2 de març en el Menorca, arran de la presentació de l’obra.
Gomila és coneixedor de la nostra arquitectura, no només pels projectes que ha fet el seu estudi d’arquitectura, sinó també com a estudiós i autor de diverses monografies tècniques i històriques.


L’obra, acuradament editada i il·lustrada amb dibuixos, plànols i nombroses fotografies, es divideix en vuit capítols temàtics que la doten d’una gran unitat i coherència. Al primer, “La ciutat arran de carrer”, s’hi aborden experiències viscudes i històries urbanes sobre indrets, carrers, cases, elements, etc., sovint amb un caràcter reivindicatiu. A continuació, dedica un capítol al port i a la relació controvertida que té amb la ciutat. Altres qüestions, com el lent declivi de l’estètica urbana, el record —i reclam— de la ciutat bella que antany era Maó, el nou pla general, l’anàlisi d’edificis concrets, com l’antic i el nou hospital, la terminal nova de l’aeroport, el projecte de la carretera general i d’altres, són també aspectes analitzats sota el vast coneixement i la mirada crítica de l’arquitecte, des d’una clara intenció de defensa del patrimoni. La darrera part, “Mar enllà”, aborda arquitectes i arquitectures representatives i llunyanes.

La Sala Polivalent Albert Camus, de Sant Lluís
Un capítol a part mereix la qüestió que ens ocupa, “Els teatres de l’illa”, amb articles sobre el Teatre de l’Orfeó Maonès, el Teatre des Born de Ciutadella i el nou teatre de Sant Lluís.
Joan J. Gomila coneix amb profunditat la sala polivalent Albert Camus. El seu estudi d’arquitectura va ser l’encarregat de realitzar el projecte i ell personalment en va dirigir l’obra.

El Teatro Nuevo (1910), predecessor de la Sala Albert Camus. Foto s'Auba, 2005 
El primer escrit que l’arquitecte publicà al diari sobre aquesta sèrie, “Reivindicació del lloc”, va ser el juny de 2011, quan s’enderrocà l’antic Teatre Nou, en el qual feia una mica d’història i justificava la decisió de mantenir el mateix emplaçament de l’antic teatre, al bell mig del poble, ja que “tots aquests edificis públics ajuden a fer poble, ajuden a crear activitats i a cohesionar el funcionament de Sant Lluís. Els edificis són peces diferents de les cases d’habitatges i han de singularitzar el seu aspecte per convertir-se en fites importants dins de la trama... El nou teatre vol ser una arquitectura que aporti aire nou, integrat en la imatge del carrer, i que aculli en els espais interiors les diferents activitats que ara mateix s’han de realitzar sense condicions a altres llocs”, explica l’autor.

La graderia de la sala polivalent, des de l'escenari
Un any i escaig després, el següent escrit ens parla de l’estructura de l’edifici, “petit, entre mitgeres, polivalent, que ha de ser el nou espai dinamitzador de l’activitat cultural i festiva de Sant Lluís. Un edifici d’estructura complexa, encara que de dimensions relativament petites”.
Gomila té la virtut de narrar els seus articles intercalant anècdotes entre les descripcions de caire més tècnic, la qual cosa alleugera la narració i fa que esdevengui més dinàmica i amena. Així mateix, és d’agrair que il·lustri els texts amb dibuixos, plànols de projectes i fotos, tant antigues com actuals.

Detall de la façana de la sala
No hi manca l’article dedicat a l’original i controvertida façana, ideada per Tonina Matamalas i Carme Gomila, que formen Maixap.tv. L’autor explica que es tractava d’un projecte creatiu d’aquestes dues llicenciades en Belles Arts, i que tenia la finalitat de plasmar a l’enfront de l’edifici la cartografia sonora de Sant Lluís, feta gràcies a la col·laboració dels alumnes i mestres de l’escola.
El quart escrit, “Visions del nou teatre”, demostra com s’ha aconseguit la integració i l’encaix de l’edifici en l’skyline del poble des de diversos indrets.

La zona de les grades, convertida en un espai pla i diàfan, a peu de carrer
La maquinària escènica, amb una graderia que desapareix dins un estoig subterrani, i les parts i els detalls de l’edifici són qüestions abordades en els capítols successius.
El darrer article, a mode d’epíleg, vol ser un homenatge al gran escriptor, pensador i dramaturg, guardonat amb el premi Nobel de literatura i que dona nom a la sala, Albert Camus.

En virtut de l’acord del Ple de dia 31 de gener de 2014, es va donar el nom d’ALBERT CAMUS SINTES (1913-1960) a aquesta sala polivalent, en reconeixement de l’escriptor i pensador eminent, guanyador del Premi Nobel de Literatura i nét de la santlluïsera Catalina Cardona Fedelich. Amb la seva obra El primer home, donà testimoni de l’emigració menorquina a Algèria a través de la veu d’aquells que hagueren d’abandonar l’illa al segle XIX, en cerca d’una vida millor (Text de la placa commemorativa)
“L’Ajuntament en Ple i per unanimitat ha decidit posar el nom d’Albert Camus al nou espai polivalent. Una decisió que em sembla del tot encertada. No només pels vincles familiars, potser una mica llunyans, sinó, sobretot, per com s’entrelliguen l’obra impressionant de Camus, el seu significat, el seu abast reflexiu profund sobre la condició humana, i la polivalència que oferirà el nou espai recentment acabat, per representar la vida, per fer tot tipus d’activitats al poble dels seus avantpassats”, conclou l’arquitecte de la sala polivalent.


En definitiva, un llibre amè, tècnic i col·loquial a la vegada, que es pot llegir seguit o bé triant els capítols que interessin més al lector. I com apunta el seu prologuista, Josep M. Montaner, “tot el llibre és una clara defensa de l’arquitectura popular mediterrània com a referent, en el context d’un paisatge que es revalora i es defensa, d’unes ciutats humanes i compactes, i d’unes formes de la simplicitat, l’eficiència i el saber mil·lenari”.
Joan J. Gomila també és autor d'altres obres, com Menorca: guia d'arquitectura (1998).
Trobareu aquest llibre a la Xarxa de Biblioteques de Menorca.

Article publicat a s'Auba, núm. 328, abril de 2017

diumenge, 19 de març de 2017

Una bibliotecària de pura raça

Fa pocs dies ens va deixar na Maria José Fraile, la bibliotecària de “La Caixa” de Maó.
Qui no recorda aquella dona ferma, però a la vegada cordial? Aquella que ens guiava a l’hora de fer els treballs, ens treia les enciclopèdies i els llibres i ens prestava els còmics i novel·les que, per preu, molts no ens podíem permetre.
Quanta promoció de la lectura van fer —seguim fent— aquelles bibliotecàries —dones, bàsicament, com ara— soles, en sales de lectura mínimes, repletes d’usuaris de totes les edats, cadascú amb les seves necessitats, preferències i històries personals.
Les biblioteques de “La Caixa” van fer una tasca cultural, educativa i social encomiable, en un país on aquests espais eren pràcticament inexistents i mal dotats, tan de fons, com de personal o d’infraestructures.

Edifici que albergà la Biblioteca de "La Caixa", al carrer Nou

La biblioteca de "La Caixa" de Maó, primerament es va ubicar al carrer del Nord i després es traslladà a una sala més gran i moderna, en un edifici rehabilitat del carrer Nou.
Cap a finals dels anys 80, les administracions van començar a treure de la precarietat les biblioteques, proveint-les de més mitjans i modernitzant-les, així com a crear-ne de noves. No debades, actualment són els equipaments públics millor valorats per la població espanyola.
Va ser llavors quan l’entitat bancària decantà la tasca de la seva fundació cap a altres obres socials, com el suport a la investigació en Alzheimer, els concerts pedagògics, les exposicions, etc.
Damunt l’any 1995 (si la memòria no em falla), es va penjar el cartell de “tancat per obres”, i la biblioteca de “La Caixa” no obrí mai més les seves portes. Llavors na Maria José es jubilà i el fons bibliogràfic —sempre de qualitat— es repartí entre diverses biblioteques.
Na Maria José, la bibliotecària amb el monyo al cap i la rebeca sempiterna damunt les espatlles, em va animar a ser bibliotecària quan li ho vaig consultar, i em va encoratjar a estudiar la carrera, quan aquesta era poc coneguda. Durant les vacances, l’anava a visitar i sempre em deia que jo la succeiria.
Ja veus, Maria José, vaig fer tard, però aquí seguim, al peu del canó.
Pots estar segura que no t’oblidaré. Descansa en pau.

divendres, 10 de març de 2017

La unió fa la força: propiciant sinergies entre escola, família i biblioteca per al foment de la lectura

Comunicació presentada a les IX Jornades d’Educació Infantil de Menorca (2016), per Eva Bordoy Martínez, directora de l’Escola Infantil Ses Canaletes i Joana M. Garau Sobrino, coordinadora d’Arxiu i Biblioteca de Sant Lluís.
El projecte Explica’m un conte cada dia, va ser proposat per l’Equip d’Atenció Primerenca (des d’ara EAP) i pel Servei d’Atenció a l’Educació Infantil (des d’ara SAEI) a les biblioteques públiques i escoles infantils de Menorca l’any 2011. Se centra en el foment de l’hàbit de la lectura en infants de fins a 3 anys, com una eina que els ha de facilitar l’adquisició de coneixements al llarg de la seva vida. A més, pretén millorar el creixement integral dels infants incrementant la seva seguretat, gràcies a l’afectivitat i la comunicació que s’estableix entre ells i les seves famílies a través del llibre.


El programa consta d’una sèrie d’activitats que es poden dur a terme només a les escoles infantils; d’altres, únicament a les biblioteques, i la resta s’han de realitzar col·laborativament. Totes les activitats tenen en comú el fet d’acostar els fillets i les seves famílies als valors que aporta la literatura, en qualsevol dels seus formats.

Eva Bordoy i jo, presentant la comunicació a les Jornades d'Educació Infantil

Des del principi, l’escola municipal infantil Ses Canaletes i la Biblioteca Pública, amb el suport de l’Ajuntament de Sant Lluís, vam apostar per dur a terme el projecte. En una reunió prèvia, les directores de l’escola infantil i de la Biblioteca Pública, respectivament, juntament amb representants de l’EAP i del SAEI, vam definir les activitats que faria cada centre, conjuntament o de forma independent.


A continuació descriurem les activitats que portam a terme de forma col·laborativa:

Gaudim d’utilitzar la Biblioteca Pública
Es tracta de fomentar l’ús de la biblioteca entre els infants, a través de les visites que fan amb les mestres de l’escola infantil i, d’altra banda, l’ús familiar, mitjançat la visita amb la família.
-La “Formació d’usuaris” o visites escolars tenen lloc per Sant Jordi, amb els alumnes de 2-3 anys. Durant la visita a la Biblioteca, els infants bàsicament miren, toquen i es familiaritzen amb els contes. La bibliotecària finalitza la visita amb la narració d’un o dos contes. Amb aquesta activitat es vol donar a conèixer la Biblioteca com un espai per aprendre gaudint.

Els infants, mirant contes durant la visita escolar a la biblioteca
-D’altra banda, l’ús familiar de la biblioteca té com a objectiu descobrir i apropar aquest espai a les famílies. Cada any, l’escola infantil convida les famílies a visitar la biblioteca amb la intenció de passar-hi una estona i emportar-se material en préstec. L’activitat es dóna a conèixer en una reunió escolar, en què es reparteix un díptic informatiu sobre la secció infantil de la Biblioteca.
La família és acollida individualment pel personal de la biblioteca, la informa sobre els serveis i fa el carnet d’usuari a l’infant, així com el préstec del material que tria per endur-se’n. Naturalment, hi ha famílies que ja en són usuàries i coneixien, doncs, el servei. La finalitat és aconseguir que el fet d’anar a la biblioteca s'inclogui dins de l'oferta de lleure de les famílies dels infants.
Molts pares i mares —o altres membres, com els avis—, animats per les mestres, porten a l’escola el conte que han agafat en préstec per explicar-lo a classe.

Una mare llegeix un conte de la biblioteca a l'escola
Val a dir que els grups d’alumnes participants en l’activitat són els d’1-2 anys, en què tant poden dur un conte de casa com de la biblioteca. Per als infants de 2-3 anys, es recomana expressament que el conte sigui de la biblioteca.

Contacontes per als més petitons
Els contacontes formen lectors, perquè els fan descobrir la literatura infantil des d’una vessant lúdica i divertida.
La Biblioteca fa molts d’anys que organitza contacontes mensuals. Tot i que com més va més petits són els infants que hi assisteixen, es va pensar que seria molt positiu dedicar una sessió anual als infants menors de 3 anys. Així, un cop l’any, es fa un Contacontes per als més petitons, normalment al mes de febrer.



Recepta’m un conte
La Biblioteca Pública disposa d’un espai anomenat El racó de pares, mares i educadors, integrat per material de suport educatiu i psicològic especialitzat en infants i adolescents (psicologia, educació, aprenentatge, creixement, salut, alimentació, lleure, addiccions, sexualitat...).
Aquí també hi trobam les Maletes pedagògiques, amb material adreçat tant als infants (contes), com a les famílies i als educadors, que serveix de suport i ajuda a l’hora d’abordar temes complexos com la mort, les separacions, la diversitat i el sofriment. Les maletes —senceres o de forma parcial— es deixen en préstec als centres escolars que ho sol·liciten, tot i que l’escola infantil també en disposa. Prest arribarà una nova maleta a les biblioteques, amb el nom de Què ens fa comunitat?
Conscients de l’efectivitat d’aquestes eines de suport a la criança i l’educació dels infants, i tenint en compte l’augment de publicacions d’aquesta mena, la Biblioteca va crear la secció “Recepta’m un conte” (amb el mateix títol del projecte) dins El racó de pares, mares i educadors. Com a fons bàsic, es va adquirir la bibliografia de contes infantils elaborada per l’EAP i el SAEI, amb orientacions en funció de les edats i les temàtiques que tracten. Aquesta secció es va ampliant contínuament.

Secció "Recepta'm un conte"
El fons es presenta ordenat sota aquests epígrafs:
-Salut i malalties (hi entren també les discapacitats i els trastorns de la cognició i del desenvolupament, el consum de drogues...).
-Família (adopció, noves famílies, germans...).
-Hàbits (hàbit del son, bolquers, xumet...).
-Valors (convivència, veritat i mentida, racisme, amistat...).
-Emocions (por, felicitat, autoestima, gelosia...).
-Escola (adaptació, assetjament...).
-Pau i guerra (refugiats...).
-Avis i gent gran (hi entren tant les relacions entre els infants i els avis o la gent gran, com les malalties pròpies de la vellesa: Alzheimer...).
-Sexualitat (sexisme, homosexualitat...).
-Mort (mort i dol).
-Separacions (divorci).
-Diversitat (multiculturalisme, nouvinguts...).
Aquesta bibliografia especialitzada no només va adreçada a les biblioteques, sinó també a les escoles infantils, a les famílies i a les llibreries. L’escola infantil dóna assessorament a les famílies que ho demanen mitjançant la recomanació d’algun conte o material adient. En molts de casos, se’ls deixen prestats, ja que l’escola disposa d’un fons especialitzat.

Agafats de la mà: la continuació
No ens estendrem explicant aquest projecte, perquè se’n parla en altres comunicacions. Agafats de la mà neix el present curs per donar continuació a l’embrionari Explica’m un conte cada dia. L’actual projecte manté algunes de les activitats primigènies, com les que hem descrit i que seguirem duent a terme, i n’introdueix de noves, que són aquestes:
Grup Família i Lectura
Amb uns quants anys de rodatge a la Biblioteca Pública de Ciutadella, consisteix en unes trobades familiars mensuals dirigides per Fàtima Anglada, les quals tenen com a base la literatura infantil. A cadascuna de les sessions s’hi aborda una temàtica concreta, amb la finalitat de fomentar el gust per conèixer el món mitjançant la paraula i la il·lustració, tot introduint propostes per iniciar l'hàbit lector, així com lectures per fer del conte un joc.

Sessió de Família i Lectura, amb l'Arbre de les imatges, al fons
Arbre de les imatges
Durant algunes de les sessions del grup de Família i Lectura, la fotògrafa Carol Marquès fa fotografies que es pengen en un arbre en tres dimensions. Aquest arbre de les imatges s’exposa de forma itinerant per les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de Menorca; actualment és a la Biblioteca Pública de Ferreries. Un cop acabat el curs, quinze fotografies del grup de la biblioteca hi romandran de forma permanent com un arbre de les imatges en miniatura.

Arbre de les imatges de la Biblioteca de Sant Lluís
Fulls volanders
Es difonen entre les famílies assistents als contacontes, amb recomanacions a tenir en compte per gaudir més de la sessió, com ara la puntualitat, l’acompanyament dels infants i la desconnexió dels mòbils.
Formació en el conte
Enguany tindrà lloc una formació en el conte per al personal, a càrrec d’un narrador professional.

Promoció i difusió de les activitats
Totes les activitats es difonen en l’article mensual que la Biblioteca publica a la revista local S’Auba. Així mateix se’n fan cartells, que es reparteixen pel poble i, especialment, als centres escolars, on també es difon mitjançant boca-orella. La informació també es publica a les xarxes socials, al web de l’Ajuntament de Sant Lluís i al de la Xarxa de Biblioteques de Menorca. A més, l’Ajuntament disposa d’un servei d’informació en temps real d’activitats del municipi de Sant Lluís a través de WhatsApp, Telegram i correu electrònic.

Valoració del projecte
L’experiència la valoram molt positivament, tant l’escola infantil com la biblioteca. Les famílies hi participen, s’hi impliquen i prenen gust de la lectura i la narració oral amb els seus fills. Els infants aprecien el fet que la seva família vagi a l’escola a contar contes, de manera que quan ho fa un avi o un germà el vincle familiar s’enforteix més.
Els infants són els usuaris del futur de les biblioteques. Per açò és important oferir-los aquesta coneixença ja en els primers anys de vida, i fer-ho a més amb la implicació de les famílies, i és que el procés lector comença en l’entorn familiar. A partir del vincle que aquesta estableix amb l’escola infantil i viceversa, és més fàcil crear el vincle afectiu entre les famílies i la Biblioteca.
Les famílies arriben de maneres diferents a la biblioteca: n’hi ha que ja en són usuàries, d’altres han perdut l’hàbit de freqüentar-la i d’altres desconeixen aquest servei. En aquest cas darrer, el programa els la dóna a conèixer i fidelitza un públic que probablement no es tindria fins als 3 o 5 anys d’edat.


Gràcies a la col·laboració entre l’escola infantil i la biblioteca, les famílies han trobat en la biblioteca un espai de trobada acollidor per als seus fills, el qual els ofereix bibliografia, assessorament i activitats professionals, i que els vincula emocionalment amb el servei.
Actualment, la producció editorial infantil és enorme i, per açò, tant el fons de l’escola com el de la biblioteca han d’oferir una selecció amb les màximes garanties de qualitat i varietat. Així, la biblioteca esdevé un referent habitual per a les famílies i les escoles, actuant de suport bibliogràfic de l’escola infantil per tal de suplir els buits que hi pugui haver en la seva col·lecció.
Les sinergies propiciades entre els agents escola-família-biblioteca per al foment de la lectura fan que seguim amb el programa any rere any. La intenció és incorporar més activitats, si cal, durant els pròxims cursos.

El nostre article, publicat a "Guix d'infantil", núm. 73, 2013 

Bibliografia i recursos en línia
-Cuéntame un cuento, dins “Menorca”, 23 d’octubre de 2011.
-Escardó Bas, Mercè. La família en i amb les biblioteques o a l’inrevés, dins “Viure en família”, núm. 41, 2011.
-Garau Sobrino, Joana M. i Eva Bordoy Martínez. Explica’m un conte cada dia: com fomentar la lectura des d’edats primerenques, dins “Guix d’Infantil”, núm. 73, 2013.
-El web de Nascuts per llegir: http://www.cobdc.org/nascutsperllegir/
-Roig, Marta. Nascuts per llegir: projecte de promoció de la lectura per a la primera infància, dins “Guix d’Infantil”, núm. 67, 2012.
-Tots a una en el foment de la literatura infantil, dins “Menorca”, 11 de novembre de 2015.
-Ventura, Laia. Nascuts per llegir: un programa de grans valors i amb grans valors, dins “Item: revista de Biblioteconomia i Documentació”, núm. 55, 2011.