Microrelat de Nadal

En Paco, el meu vesí, es va aixecar prest. Com cada dia, va anar a cercar el pa i el diari. Arribà fins a la verduleria a comprar allò que li mancava per acabar el dinar. El fill i els néts venien a dinar.

Quan sortia, va pensar de completar els seus encàrrecs a la floristeria. Se’n va endur mitja dotzena de clavells, de blancs i de vermells. En arribar a ca seva, els posà en aigua dins un gerro de terrissa, i el col·locà, satisfet, enmig de la taula del menjador.

En Paco, que ho havia perdut gairebé tot, va pensar que sempre hi ha motius per somriure a la vida.

El Nadal bé es mereixia unes flors.

Un altre Nadal

A en Tomeu, mon pare

Mon pare, amb la seva bonhomia i somriure permanents

No entenc què hi fa aquesta gent aquí.

Tampoc no sé perquè avui no ha vingut a cercar-me aquell jove tan agradós... com es diu de nom? Sí, aquell que m’ajuda a pujar al cotxe que em porta tots els dies a un lloc on pinto els meus dibuixos, veig pel·lícules i a vegades jugo amb una pilota gran i tova de goma.

Ho volia demanar, però se’m confonien els mots i no em sortien ordenats ni sencers. Ella encara m’entén, a vegades... Per cert, on és? No la veig.

En Tomeu, als anys 50

—Pare, t’agrada el consomé? Les pilotetes estan delicioses.

I aquesta qui és? Segur que la conec perquè m’agrada i no sé ben bé per què.

—Si... Eh... Bon...

Millor no continuo perquè em faig un embolic i no m’entendrà. Suposo que és ver que som el seu pare. Em somriu. L’home que seu al seu costat deu ser el marit, perquè li ha introduït alguna cosa a la boca amb la cullera; però encara no me l’han presentat.

De les poques fotos que tenc amb mon pare, de petita. El dia de la primera Comunió, amb els pares i s'àvia, posant-nos les botes, com es veu

—Avi, quina bufanda més polida! Que te l’ha dut el pare Noel?

I aquestes al·lotetes? Per què han vingut? Són molt boniques, però jo no som el seu avi. No en tenc jo, de nétes.

—És clar.

Parlen i sento coses que entenc i d’altres no, però m’estimo més no intervenir. Quan ho intento, començo a balbucejar com un babau i la gent passa pena perquè no m’entén. I jo pateixo per ells. A més, estic tan sord, que gairebé no sento més que un murmuri de veus inconnexes. Si els demano que cridin més, em recriminen perquè no porto l’aparell de sentir a l’orella.

Amb dues de les nétes, quan van celebrar les Noces d'Or, el 2006

A través del vidre de la porta del menjador veig un resplendor que guspireja. Ara record quan la vaig ajudar a baixar les caixes de l’altell i va començar a desembolicar els llumets. Mentre els col·locava a l’arbre de Nadal i amb llàgrimes als ulls, va remugar que enguany seria el darrer any que muntava tota la parafernàlia nadalenca. Després afegí, sanglotant, que potser seria l’últim que passàvem junts...

—Tomeu, beu una goteta de cava, només per brindar, que no et convé beure massa amb les pastilles.

Li faig que sí amb el cap i alçam les copes tots plegats.

Ma mare

Ella... ara no em surt el seu nom. Tampoc no sé els dels altres. De fet, ni els conec. Ella, deia, va i ve de la cuina i jo l’esguardo. Dins la foscor de la meva memòria encara es manté viu el record d’aquella preciosa al·lota d’ulls blaus i cabells arrissats i rossos quasi blancs, que em va enamorar fa tant de temps... Però ja som massa vells i vulnerables. Encara, algunes vegades, em venen ràfegues de lucidesa —com ara— en què me n’adono que cada cop puc parlar manco i sé que arribarà un moment que perdré del tot l’oremus.

Mon pare

No comprenc què està passant ara. Sobtadament, han començat a escridassar-se i semblen enutjats. Ara sí que els sento sense l’audiòfon. No sé què expliquen del paperot que ha fet en Rajoy; i den Rivera, que vol pactar amb els socialistes, i de n’Iglesias, però no den Julio, i den Garzón...

I ja s’ha acabat la discussió i s’han posat a fer una quiniela; no de futbol, sinó de com quedarà el govern, m’explica l’home que seu al meu costat i que m’ha demanat, “Pare, què et sembla a tu?” Arronso les espatlles i penso que tot és per mor de sa puta comandera. En podeu fer un acta!

Mentrestant, les al·lotes juguen amb les seves andròmines electròniques i jo bec un poquet d’aquesta mistela tan deliciosa. Aixeco el cap i veig que ella m’ha vist, però no diu res. Ens mira a tots i somriu.

Ara ho entenc! Han vingut perquè és Nadal.

Camins sense retorn, una novel·la d'aventures a les acaballes de la Menorca britànica

Dia 11 de desembre vaig tenir el gust de presentar la darrera novel·la de Josep Masanés, Camins sense retorn, guanyadora del Premi Josep Saperas de 2014, a la Biblioteca Pública de Sant Lluís.

Em va fer una il·lusió especial perquè l'autor és d’un dels millors autors de la nostra illa i cada cop amb més projecció arreu del territori de parla catalana. En donen fe la multitud de ressenyes i crítiques literàries favorables. A més, Josep és usuari de la nostra biblioteca des que va venir a viure a Menorca.

Josep Masanés va néixer a Barcelona el 1967. La seva família, però, és originària de la província de Lleida i es va instal·lar a la capital catalana durant els anys 60.

Es va llicenciar en Dret i posteriorment va treballar en una companyia d’assegurances. Per aquell temps, ja li agradava, açò d’escriure, i es va inscriure en un taller d’escriptura. Escrivia, però treballar i escriure és difícil —si es vol fer bé—. I si a més hi afegeixes que has de llegir perquè, com diu ell “si vols escriure bé has de llegir molt i has de saber llegir i saber elegir els llibres que llegeixes. Tot plegat és realment complicat”.

Arran d’aquesta situació, el 2004 Josep es plantejà abandonar la feina i dedicar-se a l’escriptura. També va donar el salt de deixar la gran ciutat i venir a viure a Menorca.

Presentant la novel·la a la Biblioteca Pública de Sant Lluís

A partir de llavors s’inicià la seva carrera literària i es començà a presentar a diversos certàmens. 

Ha estat premiat o mencionat en una trentena de premis, tant de narració curta (com el Premi Illa de Menorca), de microrelat o de novel·la.

D’entre els premis de novel·la, podem destacar que l’any 2011 guanyà el Premi Ribera d’Ebre amb La vall de la matança —novel·la que presentàrem a la biblioteca fa dos anys—. Ha estat finalista del Premi de les lletres Catalanes Ramon Llull (2013) i l’any passat guanyà el Premi Josep Saperas per la novel·la que ens ocupa, Camins sense retorn. Enguany ha guanyat el Premi Joan Marquès Arbona, de Sóller, amb La paradoxa de Schrödinger (a punt de publicar-se) i a principis de desembre li fou atorgat el Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa, per l’obra La putrefacció de la llum, que serà publicada a finals del 2016.

Per què Josep Masanés s’ha presentat a tants premis? “Perquè per a un autor poc conegut —apunta—, guanyar o quedar finalista d’un premi és gairebé l’única manera de publicar. I no és fàcil guanyar un premi literari”.

Alguns certàmens, tanmateix, no garanteixen la publicació de l’obra guardonada, com aquesta, de manera que l’autor va haver de cercar un editor per a la seva novel·la, i el trobà a través de les xarxes socials. L’obra està publicada per Llibres del Delicte, una editorial catalana independent i especialitzada en llibres del gènere negre i escrits per autors catalans. Val a dir que Camins sense retorn hi inaugura una nova col·lecció, DeLite, d’obres literàries fora del gènere negre.

Camins sense retorn va néixer com un conte, titulat El nom del mal. A partir d’aquí, l’autor desenvolupà la història per poder-la presentar al certamen que guanyà posteriorment. És per aquest motiu que l’estructura de l’obra es basa en frases curtes i té un ritme més propi de relat breu. Tanmateix, no és la primera vegada que ha experimentat amb diferents models narratius per a transformar-los. Prèviament ja ho va fer amb la seva darrera novel·la, La vall de la matança.

Camins sense retorn uneix la novel·la històrica i la d’aventures, una combinació que treu el millor d’ambdós gèneres.

Des del primer capítol, la història ja ens enganxa. La narració comença a la Irlanda de 1780, on el paisatge i les circumstàncies s’assemblaven força a les de la Menorca de l’època: una terra pedregosa i castigada per la pobresa i la fam. Dos joves germans irlandesos, Austin i Willie Tibbets, són capturats i obligats a servir durant deu anys en un vaixell de la Marina Britànica, el Temerary. Salparan i posaran rumb cap a Menorca. A la travessia s’hi respira una atmosfera bruta, moguda, plena d’entrebancs, assalts i morts a l’estil de les aventures de corsaris.

En contraposició amb els germans, amb els quals empatitzam tot d’una, hi trobam el despietat i implacable contramestre Davis, el qual els amargarà l’existència de les formes més inimaginables. Austin i Willie hi covaran una ànsia de venjança, que s’anirà alimentant a mesura que transcorre la narració.

El vaixell Bermude entrant al port de Maó

Un cop arribats a Menorca, més que no pas aventura, hi haurà estratègia i supervivència. Aquí es tornarà a repetir l’operació de cerca i captura d’homes —menorquins, naturalment— en edat de lluitar. L’autor coneix prou bé el territori i la història locals, i ho fa palès en les descripcions del paisatge i de la vida inclement de la gent humil.

Però l’illa — que es troba sota el domini del govern britànic—, serà sorpresa per l’arribada del Duc de Crillon que, amb les seves tropes, lluitarà per recuperar Menorca per a la corona espanyola. La tripulació del Temerary es veurà obligada a combatre en el setge de la fortalesa de Sant Felip. La història i els enfrontaments es desenvoluparan a través de la mirada i les accions dels germans Tibbets. Les seves penes, els seus somnis, els records d’Irlanda, l’enyorança de la mare i de l’al·lota d’un d’ells, les ganes de sobreviure i ser fort de l’altre, la set de venjança i l’ànsia de poder decidir el futur, marcaran els trets dels protagonistes i de la història.

Finalment, quan sembla que el destí ha jugat amb ells capritxosament, els germans prendran una decisió que serà crucial en el darrer assalt i rendició de l’illa als espanyols el 1782.

Port de Maó amb la fortalesa de Sant Felip, l'arsenal i bateries, amb la flota del Duc de Crillon assetjant la fortalesa (Paris, 1782)

La novel·la està dividida en capítols breus —tret d’un parell— i frases normalment curtes, cosa que fa la lectura força àgil. Les descripcions són riques, però concises i sense abillaments. La utilització abundant de la conjunció “i” és quelcom que crida l’atenció i fa més personal l’estil: l’empra tant per ajuntar frases com per anomenar adjectius en una descripció; açò proporciona un ritme ràpid a la lectura, i l’allunya de les descripcions més carregades i ritmes més reposats de la novel·la històrica convencional.

La narració té alguns talls temporals, com l’episodi romàntic —imprescindible en tota novel·la, segons l’autor— que ens aporten més dades sobre les personalitats i interessos dels personatges. 

Josep té un domini excel·lent de la llengua i escriu en un llenguatge planer i directe, incorporant amb naturalitat mots del menorquí i vocabulari poc usual. És sorprenent la quantitat de paraules que l’autor maneja sobre nàutica i fets bèl·lics. La posada en escena d’alguns fets està descrita amb molt de detall.

Presa de Menorca per les tropes del Duc de Crillon, 1782

L’autor també hi ha introduït anècdotes o fets històrics. N’esmentarem un, a tall d’exemple: el desmuntatge dels canons del Temerary, per aprofitar-los per a la defensa de Sant Felip i el posterior enfonsament intencionat del vaixell, amb el propòsit de reflotar-lo un cop finalitzat el setge.

El duc de Crillon rep la rendició del general Murray (Mariano Salvador Mella)

Camins sense retorn és, sens dubte, una novel·la de gènere, com ja hem apuntat. Els valors que s’hi desprenen —l’heroisme, el triomf del bé, la cooperació, la fermesa moral—, la fan recomanable a un ventall molt ampli de lectors, tant pel que fa als interessos com a l’edat. Per tot açò i per la part històrica de Menorca, podria ser una bona lectura d’institut. Quina manera hi ha més amena d’explicar la història que fer-ho en forma de novel·la?

Va ser un plaer tenir amb nosaltres Josep Masanés i presentar la novel·la

Cap al final de l'obra, Austin Tibbets expressa clarament el sentiment d’una gent que no pot defugir el seu destí, amb aquesta sentència:

“No hem nascut per acomplir els nostres somnis. Tot just per sobreviure i encara gràcies”.
Vegeu també en aquest blog: La Paradoxa de Schrödinger, de Josep Masanés.

El curt camí de la il·lusió cap a la decepció

Dissabte passat vaig visitar totes les taules dels partits que es presenten a les eleccions. Volia parlar amb candidats i polítics per expressar-los el malestar dels pacients amb dolències d’esquena i coll als quals se’ns aplica la teràpia de neuroreflexoteràpia (NRT), per la decisió del Govern Balear de suprimir-la del sistema balear de salut.

Un diàleg per a sords amb la presidenta del Govern Balear, Sra. Francina Armengol

Vaig explicar-los que els pacients de NRT som crònics i ho hem provat gairebé tot: la rehabilitació, les sessions de fisioteràpia, els cursos d’esquena, els múltiples fàrmacs, les diverses proves per trobar un diagnòstic concret, fins i tot teràpies alternatives de la més variada naturalesa. Més del 90% dels pacients que seguim aquesta teràpia ens ha llevat el dolor o ens l’ha alleujat. Unes petites grapes poden evitar operacions d’esquena, suprimir medicacions que poden ser nocives durant un període de temps llarg, evitar baixes laborals i retornar al pacient una qualitat de vida perduda. Aquests fets són quantificables econòmicament i són demostrables, però els partits que governen fa dos mesos que repeteixen els mateixos arguments en contra.

Amb Carlos Pons, candidat d'Unidad Popular. EU no té representació parlamentària, no estava assabentat del tema, però s'hi va interessar

Vaig intentar transmetre-ho a la presidenta del Govern Balear, aprofitant que venia a fer campanya a Menorca i que no havia respost a la petició de reunió amb l’Associació de Pacients de NRT. Em va respondre exactament com ho ha fet aquests mesos la consellera de Sanitat: el tractament no es pot seguir pagant, no està inclòs en el Sistema nacional de salut i s’ha de revisar la cartera de serveis complementaris del sistema balear de salut.

Amb una pacient, Antònia Pons, i Patrícia Font, parlamentària de Més per Menorca. donant el màxim d'arguments a favor de la teràpia NRT als socis de govern del PSOE

No em serveixen els seus arguments, Sra. Armengol. Aquesta teràpia no ha estat mai inclosa en el sistema nacional, però si en l’autonòmic, sinó no s’hauria administrat. Si realment surt tan car com diu, demostri’ns-ho. La convido a rebatre l’argument de la Fundació Kovacs quan apunta un estalvi de 55 milions d’euros amb 20.000 pacients durant 13 anys (1.463 són menorquins). I si vol revisar la cartera de serveis complementaris, ho faci, però argumentant molt bé la supressió de qualsevol teràpia que funcioni.

Amb Cristina Gómez, consellera de Podemos. Ja hem parlat anteriorment amb la parlamentària Montse Seijas. El seu partit farà una proposta a favor de la teràpia al parlament

Però no ho ha fet. S’ha tancat en banda, vostè, la consellera i el director de l’IB-Salut, el Dr. Fuster, que ja ho era quan es va signar el primer contracte, el qual ara posa en dubte l’eficàcia del tractament i la validesa del contracte. És curiós que no s’ho hagi plantejat al llarg d’aquests 13 anys.

Tot al contrari, no han donat cap mena d’explicació objectiva i justificada, tancant la porta (amb una portada) a qualsevol mena de diàleg o negociació per tal de trobar una solució per als gairebé 2.000 pacients balears i 122 menorquins, molts dels quals no s’ho podran costejar, intentant trobar altres vies per rebre la teràpia.

Amb polítics del PP, partit que ha presentat una esmena als pressuposts de la Comunitat per a 2016 per tal que s'inclogui una partida destinada a la teràpia NRT

Vaig intentar transmetre als partits que estan en el govern, que quan vam anar a votar a les darreres eleccions, després d’una legislatura força dura, molts ciutadans ho vam fer amb una il·lusió especial d’afrontar una nova etapa regenerada. Des dels nous partits, fins als tradicionals que es presentaven com a renovats, ens van prometre una nova forma de governar des de i per a les persones.

Ara jo els vull dir que vostès, que ens van fer aquestes promeses, estan governant algunes àrees com ho feien abans, a cop de decret, oblidant-se de tot el que deien tan sols fa uns mesos. Segueixen governant d’esquenes als ciutadans.

Dia 20 de desembre aniré a votar i ho faré amb responsabilitat i memòria. Tindré present quins partits governen amb coherència i per als ciutadans, i quins ho fan per als seus interessos.

No era açò, el que esperàvem de vosaltres.

Nota: també van parlar amb representants de Ciudadanos, però no vam poder fer la foto.

Sirena

Més que un crit era un lament agut, prim, que pujava des de la nota més greu fins a un agut ensordidor, i tot seguit tornava a baixar, emetent una sirena estrepitosa. Tothom es tapava les orelles i acotava el cap fins que aturava de cop. Llavors era quan allò succeïa, sempre de la mateixa forma. Un home qualsevol dels molts que badaven per les cobertes de primera classe, opulent i ben plantat, es dirigia cap a popa, pujava a la barana del vaixell i, sense dubtar-ho un segon, es llençava a la mar, al buit de la nit fosca i freda. El més sorprenent era que ningú no se n’adonava, de l’incident. Era com si el crit, el lament de la sirena, els deixés entabanats i esmorteïts.

Dos anys abans, Amal també creuà aquella mateixa mar, la Mediterrània. Fugia de la guerra que havia sumit en la misèria la terra que l’havia vista néixer i créixer, ara sense futur. La guerra que de sobte li va arrabassar la infantesa, la fam, la sequera, la terra eixorca i la violència, la van fer decidir, en un acte de desesperació, a pagar amb els estalvis de la seva família el seu passatge a una vida en pau.

Un matí de juliol, pujà a l’autobús que l’havia de portar a Trípoli, amb una motxilla a l’esquena i el cor encongit. Encara s’hi va haver d’esperar dos mesos fins que no li lliuraren el passaport i la col·locaren en un vaixell. El dia del viatge cap a Europa, cap a la prosperitat i la pau, havia arribat. Tant li feia el país on havia d’acabar la seva odissea. Emigrava, fugia i no feia comptes tornar-hi; només pensava en marxar al més aviat possible. Pujà a una embarcació vella i rovellada; ella i dos-cents éssers més, on en realitat només hi havia lloc per a un centenar.

Salparen i la nau posà rumb cap al nord. Els van dir que es dirigien cap a Palerm i, un cop allà, els distribuirien entre diversos països europeus i el Canadà. Quan duien un parell d’hores navegant i el sol es ponia sota un horitzó vermellós, començà a ploure i a fer un vent que cada cop aixecava onades més altes. Amal romania a la coberta, perquè les bodegues eren plenes a vessar de dones amb criatures. S’agafava a una barana amb totes les seves forces per no ser projectada cap a una mar embravida per la tempesta. Tenia por de veritat. Sentia un pànic com mai no havia experimentat. Cada vegada que una onada de quatre o cinc metres alçava el vaixell, tancava els ulls i sentia com el ventrell li feia un tomb i un regust de bilis li pujava a la gola.

La gent cridava desesperada i alguns queien a la mar pels embats de la tempesta. Va pensar uns instants amb la seva mare, per asserenar-se, però un sentiment d’enyorança li estripà el cor. Una envestida forta a estribord la va fer deixondir i, en pocs minuts, la nau tombà cap a babord, naufragant. Amal i tot el passatge caigueren a la mar. Nedava tant com podia, entre la gent que cridava i moria ofegada, de fred o de pànic. Va trobar un tros de llenya i s’hi enfilà. Finalment, s’adormí.

Quan se n’adonà, la tragèdia havia passat i ja no sentia fred ni por. Volia nedar per fugir d’aquell lloc que només li recordava mort i desesperació. Arribar a Sicília i potser d’allà cap a Alemanya, tal com li havien promès. Ho va intentar, però va ser inútil. Aquella al·lota de pell i cabells bruns i mirada honesta, havia esdevingut un espectre blanc que surava damunt de l’onatge.

Llavors sentí una sirena en la llunyania i veié com un creuer s’hi atracava, lentament i directa cap a ella, cap al lloc del naufragi, on centenars de cossos romanien en el fons de la mar.

En plena nit, l’espectre d’Amal lluïa d’un blanc tan intens i immaculat, que feia mal als ulls. Quan el vaixell passà al seu costat, ella s’aixecà damunt de la mar i emeté un lament agut, prim, que pujà des de la nota més greu fins un agut ensordidor, i tot seguit tornà a baixar, emetent una sirena estrepitosa. Tothom es tapà les orelles i acotà el cap fins que aturà de cop. Un home qualsevol dels molts que badaven per les cobertes de primera classe, opulent i ben plantat, es dirigí cap a popa, pujà a la barana del vaixell i, sense dubtar-ho un segon, es llençà a la mar, al buit de la nit fosca i freda. El més sorprenent és que ningú no se n’adonà, de l’incident. Era com si el crit, el lament de la sirena, els hagués deixats entabanats i esmorteïts.

Decorat amb cases buides

Fa tres anys vaig fer bustiada pel centre de Maó. Estàvem constituint l’Associació de Veïns del Centre Històric de Maó i les persones involucrades repartíem les convocatòries de les assemblees que organitzàvem, casa per casa.

El que més ens va sorprendre va ser la quantitat d’immobles deshabitats que hi vam trobar: edificis amb portals bruts, marqueteria despintada, façanes escrostonades, bústies o davall de les portes a vessar de papers, alguns amb el cartell “per vendre”.

Afortunadament, encara hi ha particulars que, amb l’esforç i inversió, van reformant cases antigues que estaven bastant envellides, algunes sense habitar.

Al carrer Isabel II trobam edificis magníficament rehabilitats, com la Casa Albertí

Un altre exemple és el casat de la Fundació Reynolds

A dins del mateix, es conserva un bocí de l'antiga muralla i el Portal de S. Cristòfol, completament restaurats

A pocs metres de les anteriors, una casa a la venda, la imatge de la desolació en ple centre històric de la ciutat

Fa unes setmanes, el diari s’ha fet ressò de l’estudi sobre habitatge buit que l’arquitecta Roser Roman —i presidenta de la nostra associació veïnal— està duent a terme, “Re-Habitar la ciutat de Maó”. El treball de camp està elaborant un cens d’habitatges buits i confirma com s’està despoblant el centre: existeixen al voltant de 500 habitatges buits.

Sense comentaris

El centre de la nostra ciutat s’ha convertit en un nucli comercial cada cop menys habitat, on de dia ve gent a treballar i a comprar d’altres barris i pobles, i a l’horabaixa els carrers resten gairebé deserts. Açò fa que es vagi perdent la vida comunal i els trets característics del barri, i s’homogeneïtzi amb els centres d’altres ciutats.

A pocs metres dels carrers més comercials i turístics

Just davant de l'anterior, un bar i una galeria d'art salven la imatge del carrer

L’Ajuntament de Maó ha tingut l’encert de crear una borsa d’habitatge social, per a la qual cosa està inventariant els immobles buits, susceptibles de ser llogats.

Aquesta seria una bona oportunitat per re-habitar els centenars de cases buides del centre històric, sinó fos perquè vuit de cada deu habitatges de la zona estan en mal estat o en ruïnes (Roman). Abans de re-habitar, cal rehabilitar. I per rehabilitar, cal ajudar i incentivar; en definitiva, intervenir.

L’Administració hauria d’actuar de forma decidida, mitjançant ajudes a la rehabilitació als propietaris, desgravacions fiscals per rehabilitació i posterior lloguer. Alguns països penalitzen el fet de posseir immobles buits o n’apliquen taxes específiques; d’altres, obliguen a rehabilitar o a demolir, i d’altres compren habitatges per llogar-los a preus baixos.

L'antic Cine Consey, tancat i en ruïnes des que es va cremar el 2002

El que està clar és que amb un 80% d’immobles en mal estat i molts amb problemes de salubritat, no es pot dur a terme una política de repoblació del centre. Actuïn prest, o el centre històric de Maó acabarà sent un decorat per als turistes amb massa cases buides i mancat de vida.

Edifi en estat lamentable i a la venda al carrer de se Moreres

Article publicat al diari Menorca, 23/11/2015

Microrelats de dones

PLANS DE FUTUR

Caminava pel carrer amb les seves amigues. Xerraven, es miraven els mòbils i se’n feien un fart de riure. Tenien setze anys.

Feien plans pel cap de setmana, parlaven del que farien a l’estiu i del batxillerat que triarien el pròxim curs: ella s’estimava més el Social perquè li atreia la Psicologia i li fascinava la vida interior de les persones.

Era intel·ligent, però sabia que no podria anar a fóra a estudiar. Tanmateix, ho intentaria a distància.

Feia plans de futur fins que arribà a casa i el seu pare li presentà el seu futur marit.

TORNAR A CASA

Quan tornà a casa després d’una setmana de viatge, tot estava en ordre: la roba neta i plegada, els plats escurats i la casa recollida. Encara hi havia les sobres del menjar que havia deixat preparat i, fins i tot, algú havia pensat a treure els fems.

—Com us ha anat, aquests dies? —demanà a la seva filla adolescent, la qual es mostrava més afectuosa del que era habitual en ella.

—Bé! Açò... un poc estressats, la veritat —va respondre—. Hem hagut de fer de mare —afegí un poc empegueïda.

CRÉIXER

Després d’una setmana absent, sembla un any més gran.

Potser és la ratlla dels ulls i el cos més desenvolupat i definit.

S'amaga la cara darrere el cabell llarg i ros.

Gairebé no parla.

No sé si es deu al cansament o que l’ansietat per dir-ho tot, absolutament tot, sense deixar-se ni un signe ortogràfic, ha quedat enrere, en la infantesa.

No vull fer-me gran a la mateixa velocitat que ella. No encara.

El meu barri VII: Sense veïns, no hi ha vida al barri

Aprofitant un temps més propi de principis de tardor que de finals de l'estació, avui matí he fet una passejada pel centre històric de Maó.

Càmera en mà, he recorregut alguns carrers del meu barri amb la intenció d’obtenir un testimoni gràfic de l’evidència i del que l’arquitecta Roser Roman ha constatat en l’estudi que està duent a terme sobre habitatge buit a la nostra ciutat, “Re-Habitar la ciutat de Maó”. Roman calcula que existeixen uns 500 immobles sense habitar a la zona i que d’aquests, el 80% estan en mal estat i molts tenen problemes de salubritat.

Comencem pel costat de ca meva. L'edifici del cap de cantó on hi havia una botigueta de queviures, roman buit i tancat des de fa uns 7 anys, amb un aspecte lamentable, com es pot comprovar.

Algunes cases, com aquesta, no sabem si estan a la venda, però moltes altres pengen el cartell "Es ven" de la façana.

Algunes estan en molt mal estat, com aquesta, al cap de cantó amb sa Costa des General, en un carrer ben turístic, Isabel II.

  

Els carrers principals del centre de Maó no hauríen de presentar aquest aspecte, com el carrer de ses Moreres:

O sa Rovellada de Dalt, amb l'immoble de l'antic cine Consell, tancat des de l'incendi del 2002:

Hi ha cases que no poden negar que duen temps tancades, amb la correspondència acumulada a la porta:

Algunes façanes es troben en un estat del tot lamentable. L'Administració hi hauria de poder intervenir, ja que és un factor determinant per a la degradació del barri:

Cap casa no hauría de presentar aquest aspecte:

Alguns immobles tenen cartells d'alarmes. Deduïm que es tracta de magatzems de comerços propers. Deu ser per açò que no se'n té cura de la façana:

També hi ha cases senyorials decadents, on creixen les herbes:

El pitjor de tot, és que alguns dels immobles en estat degradat segueixen habitats, amb el perill de ruïna i problemes de salubritat que açò comporta.

Afortunadament, al centre de Maó segueix havent iniciatives de rehabilitació que dignifiquen el barri, com aquest edifici de la Pl. Bastió:

Les galeries Encant i Artara, així com el bar Gratinata, són alguns exemples de comerços que han apostat per situar-se al centre rehabilitant cases antigues:

Així mateix, comptam amb grans casats recuperats i rehabilitats: antigues cases senyorials, com la casa Albertí, convertida en hotel; o la Fundació Reynolds, dins de la qual hi ha el Portal de Sant Cristòfol i un bocí de l'antiga muralla, així com la seva col·lecció d'art contemporani. 

Esperem que sorgeixin més iniciatives privades com aquestes, i públiques, com la rehabilitació de Can Oliver, convertida en museu.

De totes formes, cal una política ferma de suport a la rehabilitació perquè no segueixi endavant la despoblació i la degradació del centre històric de Maó.

Perquè Sense veïns, no hi ha vida al barri.