dimecres, 29 de juliol del 2015

Conquerir una platja

Arribar a una platja i no trobar ningú.


Observar com el sol s’eleva per damunt de la mar tenyida de blanc per l’escuma i la llum encegadora de primera hora del matí.


Les onades, vestigis de la Tramuntana del dia anterior, arrosseguen algues i plàstics, però no borms. L’aigua encara es manté lleument fresca, just per deixondir el cossos nus i els sentits adormits.


Nedar, fer el mort, deixar-se endur per l’oratge de la mar, sentir el sol a través de les parpelles i romandre amb el cap buit de món.
Agafar alè i obrir el ulls per descobrir el far a la llunyania. Assaborir el salnitre i observar les distintes tonalitats dels blaus —blau de la mar, blau del cel—.


Sortir de la mar, caminar per la vorera i percebre la fortor de la posidònia i la seva carícia als peus, en el seu darrer esforç per restar damunt l’arena i assecar-se sota un sol abrasador.
Només hi ha petjades de gavines i el rastre de dues rodes de bicicletes —aquelles que ens hem creuat i a les quals hem obert la barrera feixuga del Camí de Cavalls—. Més enllà hi ha les empremtes que els visitants han deixat: munts de pedres per aquí i per allà i una ciutat fortificada feta de garrots, macs, plantes seques i castells d’arena.


Comença a arribar gent. Però sa platja de Capifort, per uns instants, ha estat nostra.

divendres, 24 de juliol del 2015

La mujer es una isla, d'Audur Ava Ólafsdóttir: un viatge personal a la penombra boreal

He llegit una novel·la durant les setmanes que ha tingut lloc l'onada de calor de juliol. Casualment, l'acció del llibre transcorre a Islàndia durant els dies previs al Nadal, en què una onada de calor envolta el país.


Hi apareixen noms impronunciables escrits amb consonants dobles o triples i amb grafies que no poden reproduir els nostres teclats. Una altra cultura, la del fred. Una altra mentalitat, aparentment a anys llum de la nostra. Un altre punt de vista, però potser no tan diferent al del Sud.
No obstante, hay que tener presente que las cosas no son lo que parecen, que en comparación con la imagen serena de una fotografía, la realidad se agita como un cofre lleno de culebrillas.
Se n'ha escrit molt sobre viatges, tant íntims i personals, com externs. La història de la circumstància d'una dona islandesa que podria ser la de qualque altra en qualsevol indret del món:
La protagonista de esta pequeña gran historia es una mujer de treinta y tres años cuyo marido acaba de pedirle el divorcio. Decidida a dar un giro radical en su vida... emprende un viaje siguiendo la ruta que rodea Islandia.
Tanmateix, el que caracteritza La mujer es una isla, és la forma original d'abordar els fets i de construir les personalitats dels diferents personatges, plenes de matisos. Com apunta l'autora en una entrevista a l'ABC.es Cultura, me gusta escribir historias de amor diferentes y poco comunes.


Audur Ava Ólafsdóttir va nèixer a Reikiavik el 1958. És escriptora i professora d'art. Ha publicat amb èxit les seves novel·les, per les quals li han concedit diversos premis literaris i la seva obra ha estat traduïda a un caramull de llengües.
Val la pena aprofitar la traducció de la seva obra al castellà per descobrir una de les autores islandeses contemporànies i guaitar, de la seva mà, als grans temes universals, com l'amor, la maternitat, el desig, la llibertat, l'atzar i la complexitat de les relacions humanes en clau nòrdica. A la penombra boreal.

Islàndia
Si us ve de gust llegir-lo, el trobareu a les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de Menorca.

diumenge, 19 de juliol del 2015

El meu barri I

Estic palpant un manat de plàtans a la verduleria. Mentre decidesc si em qued amb el que ara tenc a les mans o amb aquell més verd, que potser aguantarà més dies, entra na Rita demanant si hi ha ous.
—No, però te’n guardaré una dotzena, quan en duguin —li contesta la botiguera.

S'Arraval, cantonada amb sa Rovellada de Dalt
La senyora Joana, que té prop de noranta anys i va amb la seva cuidadora, acaba de pagar i, abans que se’n vagi, li deman com es troba. “Anam fent”, em respon agraïda, però al mateix temps resignada per una vida massa llarga que ha sobreviscut al marit i a un algun fill. I afegeix:
—Avam si vindràs a cercar hortènsies, que enguany m’han tret més de cent flors.
—I tant! No me’n descuidaré, no passi pena— li contest, acomiadant-me i pensant que ja em val, que mai m’enrecord d’anar-hi quan es planten els esqueixos. Ben mirat, no em va anar tan malament l’any passat: agafats prop de Nadal, m’ha sobreviscut un d’un total de quatre, el qual ha tret tres flors magnífiques de color fúcsia. Li ho coment i em somriu comprensiva. Me la menjaria, aquesta dona!

El mateix lloc d'abans, a l'actualitat
Quan he acabat la meva compra i surt al carrer tòrrit i humit de principis d’agost, sota un sol que cau a plom i una humitat devers del 90%, pas ràpidament per davant de la barberia den Llorenç, es barber de Sant Lluís, criador de canaris i guanyador de molts concursos, frissant de travessar el carrer i anar per l’ombra.

Sa Rovellada de Dalt
En arribar al cap de cantó de Can Senyalet, ja he pres dues decisions: d’una banda, me’n vaig a sa Mesquida a fer una calamullada urgent per treure’m de damunt la suada que he fet durant el matí. L’altra, escriure sobre el meu barri i la seva gent.
S’Arraval Gran, un barri vell, habitat per gent gran i no tan gran, per forasters i gent de pas, que no té temps d’arrelar-s’hi i que no acaba de convèncer al jovent per instal·lar-s’hi.
Un barri de Maó, cada any que passa, més deshabitat. Per açò en vull parlar, perquè escrivint sobre ell i fent memòria del que va ser en temps passats, tal vegada podrem esbossar-hi el seu futur.

S'Arraval, amb el Pont de Sant Roc al fons

dimecres, 15 de juliol del 2015

Les Salines Literàries

Les Salines La Concepció és un dels racons màgics de Menorca, on Ana Haro reuní els seus alumnes dels tallers d’escriptura. Una ocasió magnífica per retrobar-nos o conèixer-nos, per conversar i llegir alguns dels nostres escrits. Relats llargs o curts -amb monòleg teatral inclòs-, que et deixen bocabadat i et confirmen que et trobes entre escriptors.


Les Salines Literàries -que és com vam batejar la trobada- van estar marinades amb les delícies gastronòmiques i el bon veure que cadascú dels convidats hi vam aportar, de manera que va esdevenir una festa literàrio-culinària de dalt de tot.



Na Isabel, l’amfitriona lletraferida, ens va obrir casa seva durant un capvespre de juliol, en què la Tramuntana es va instal·lar entre dues onades de calor.



L’emplaçament es mostrà generós, en aquella hora crepuscular, en què ens oferí un espectacle lumínic que tenyia de diferents tonalitats, cada hora que passava, el bell paisatge de la badia de Fornells.



Les Salines es troben en una zona protegida d’especial interès.



Segons explica el web, la producció salinera s’inicià el 1853. Més endavant s'abandonà, fins que es reprengué ara fa tres anys. L’estiu és l’època de màxima activitat, fet que vam poder comprovar amb les balses amb diferents quantitats i estats de sal.




Sal, salines, flor de sal, aigua amb sal, sal a la pell, sal a la boca, carnsalada, peix a la sal, salmuera, pernil salat, la sal de la terra...



Salari (del llatí salarium) ve de sal, de quan, en temps dels romans, es pagava una part del salari amb sal. Era el condiment més preuat pel menjar, i s'emprava per a conservar-lo i com antisèptic.



El paisatge, modificat per aquesta activitat tan antiga, ens ofereix diversos contrasts entre l’aigua, la vegetació, la terra, el fang vermell, la sal assecant-se, la sal a les balses, les cases... No et cansaries mai, de contemplar-lo...




Les Salines Literàries va ser una trobada fantàstica. Esperam poder-la repetir.


La posta de sol a les Salines és d'una bellesa colpidora


dissabte, 11 de juliol del 2015

La joia de cantar i sentir el Gospel

Si la felicitat està feta de retalls puntuals en la vida de les persones, la coral Moments a Cor en va viure un de molt intens el cap de setmana del 12 al 14 de juny, i amb vivesa el va fer sentir al públic que va assistir al concert de cloenda a Sant Lluís.


Una de les grans veus del gospel internacional, Latonius Earl, acompanyat del pianista Nate Holder, va impartir un taller de gospel organitzat per Moments a Cor. El cantant posseeix una veu prodigiosa, potent i melodiosa, amb un domini de la tècnica vocal impressionant. Aquests dots, juntament amb una capacitat sensacional per a comunicar i transmetre l’essència del gospel, van fer que participar en el taller esdevingués una experiència apassionant.


El gospel és un gènere musical que es començà a desenvolupar a partir de la dècada de 1930 als Estats Units, estretament vinculat a l’espiritual i inspirat en himnes religiosos. Moltes veus emblemàtiques del blues, soul, jazz, funk i pop, es van iniciar en els cors de les esglésies cantant gospel, com és el cas d’Aretha Franklin, Marvin Gaye o del mateix Latonius Earl. Pel que fa a ell, la música corre per les seves venes: el seu pare és músic de jazz i la mare és cantant de gospel, i amb ella s’inicià al cor de l’església des de ben petit; aquest fet el marcà vitalment i l’animà a dedicar-se a cantar, a dirigir i a ensenyar, impartint cursos i tallers arreu.


Latonius transmet la seva religiositat i espiritualitat emotivament quan canta lloances al Senyor en forma d’himnes de gospel —el mot significa “paraula de Déu” o “Evangeli”—, ja que els viu amb una passió contagiosa. L’emoció brolla del seu cant, i en els tallers que imparteix fa emergir de cadascun dels alumnes el millor de la seva veu i tot el sentiment que és capaç de traspuar. No cal ser creient, per cantar gospel; açò sí: s’ha de fer amb el cor obert, sentint la música des del fons de l’ànima i de la forma més personal. Potser l’èxit del gospel es troba en la barreja de tradicions musicals i religioses africanes i occidentals, respectivament, que han donat com a resultat unes atractives i sentides melodies, un ús efectiu de l’harmonia i un ritme gairebé sempre present.


Aquest taller ha estat una experiència que no ha deixat indiferent cap dels participants, com tampoc no l’hi va deixar al nombrós públic que ens va acompanyar en el concert que Latonius Earl i Moments a Cor vam oferir com a colofó de la nostra trobada. D’entre les veus solistes que van protagonitzar alguns temes, voldríem destacar la del jove santlluïser Martí Fontcoberta, que va interpretar un tema posant de manifest, un cop més, la seva magnífica veu i el sentiment que requereix el gospel. La sala Albert Camus de Sant Lluís, plena a vessar, va vibrar, va cantar, es va emocionar i va sentir la passió del GOSPEL (en majúscules) com poques vegades s’ha vist en aquesta illa.


Tots els membres de la nostra coral estam molt agraïts i agraïdes a Latonius Earl i al seu pianista per aquests dies meravellosos.


I agraïts també als músics que ens van acompanyar en el concert i, de forma molt especial, a la nostra directora, Elsa Perches, per haver fet realitat aquest somni que feia temps que perseguia i per fer-nos, dia a dia, assaig a assaig, concert a concert, millors cantants i membres orgullosos d’aquesta gran família que és Moments a Cor. Sense el seu mestratge i la seva confiança, res no seria el mateix. Gràcies, Mestra!


Article publicat al diari Menorca, el 20 de juny i a la revista S'Auba del mes de juliol de 2015.

The Other Side, A Pink Floyd Live Experience, triomfa a Menorca amb “Shine on tour 2015”

Si bé l'1 de desembre de 2012 Shanti Gordi i la seva banda ens van oferir un concert espectacular i vibrant, el passat 4 de juliol van fer-nos viure, veure i sentir un espectacle absolutament apassionant amb tota la força del rock simfònic i psicodèlic de Pink Floyd.


El Teatre Principal de Maó va acollir el concert central d’un total de quaranta de la gira “Shine on tour 2015”, que el grup porta per tot el país amb un èxit considerable, i que també exportarà a Portugal —com a inici d’una sèrie internacional— a l’octubre.


La meva entrada al concert
L’espectacle és un homenatge a l’album de l’emblemàtica banda britànica, Wish you where here, que enguany fa 40 anys de la seva publicació.
The Other Side va oferir tres hores maratonianes pinkfloydianes a un públic completament entregat. L’actuació s’encetà amb els temes del disc homenatjat, concretament amb el suggerent Shine on you crazy diamond, acompanyat d’un joc d’efectes lumínics i audiovisuals que introdueixen totalment l’espectador dins l’escena i no l’amollen fins al final. A continuació van donar pas a l’espectacular Wellcome to the Machine, Have a cigar, per seguir amb el tema que dona nom al disc, Wish you where here i la segona part de Shine on you crazy diamond.


L'album "Wish you were here"
Tanmateix el concert va ser molt més que tot açò, donant pas a temes triats curosament de l’extensa discografia de Pink Floyd, com els àlbums The Dark Side of the Mon o Animals, amb la projecció simultània d’escenes de la pel·lícula de dibuixos animats La rebel·lió dels animals (Animal Farm), basada en la novel·la de George Orwell (per mi una de les millors interpretacions).


El final apoteòsic va venir de la mà d’una selecció de temes del gran èxit de la banda, The Wall, d’entre els quals vam poder sentir els emblemàtics Mother, Hey you, Young Lust, Comfortably Numb, o Another brick in the wall, amb l’actuació inesperada i estel·lar d’un cor infantil, desafiant:



We don't need no education
We dont need no thought control
No dark sarcasm in the classroom
Teachers leave them kids alone
Hey! Teachers! Leave them kids alone!
All in all it's just another brick in the wall.
All in all you're just another brick in the wall.


Apoteòsic -músic i actor- Pedro S. Tuomala a "The Wall"
Ens hem de felicitar de comptar amb uns músics menorquins d’alt nivell que, a través d’una actuació impecable, ens transporten a l’univers floydià, basat en un estil virtuós i en l’experimentació musical i audiovisual. Començant per l’alma mater del projecte, Shanti Gordi (veu i teclats), Pedro S. Tuomala (veu i guitarres), Simó Bosch (guitarra solista), Toni Genestar (bateria), Wis Gener (baix), Litus Arguimbau (saxo); i les veus femenines d’Eva Pons i Clara Gorrias.


Pink Floyd és, sens dubte, un dels grups més influents de la música moderna. Diverses generacions hem gaudit amb el seu rock experimental, primerament amb discs de vinil i cassettes, que intercanviàvem amb els amics, i posteriorment amb CD i DVD. Quan m’hi vaig iniciar, no m’hauria pensat mai d’assistir a un espectacle en directe tan al·lucinant com aquest.
Molt d’exit i llarga vida a The Other Side!
(Un agraïment especial a Joan Sánchez Tuomala per la cessió de les fotos del concert).

dimecres, 8 de juliol del 2015

Varoufakis, l'home que agradava a les dones

El dia després del referèndum a Grècia, amb el triomf del NO, es feia efectiva la dimissió del ja exministre de finances Yanis Varoufakis. Ho anunciava ell mateix a través del seu bloc, amb una breu notícia titulada Minister No More!, on explicava les raons per les quals havia decidit retirar-se per facilitar les negociacions amb l’Eurogrup i seguir donant ple suport al primer ministre Alexis Tsipras. La seva actitud durant les negociacions no agradava la majoria dels ministres europeus i açò l’havia convertit, amb el temps, en persona non grata.


Sigui qui sigui, Yanis Varoufakis sempre serà l’home que agradava a les dones. De complexió atlètica, mirada penetrant, gest decisiu i posseïdor d'una elegància innata, quan parlaves d’ell a una tertúlia femenina, cap integrant hi restava indiferent i mai vaig sentir cap mot de desaprovació. Record un dia, abans de la classe de ioga (eminentment femenina), una conversa en què sortí el “tema Varoufakis”: totes les presents, sense excepció —de dretes, d’esquerres, apolítiques, grans, joves, mitjanes, tímides o extravertides— vam confirmar el poder del seu atractiu.
A més, crec que ningú no ha estat indiferent al glamour de l’exministre. Fins i tot la frivolíssima revista de tendències de El País, “S Moda”, n'ha parlat.


Juntament amb Alexis Tsipras i altres dirigents grecs, han encetat l'estil de l’americana sense corbata des del primer moment del seu mandat. I han marcat tendència. Ho hem vist repetidament durant el darrer mes en les nombroses preses de possessió dels governs autonòmics, els parlaments i en les constitucions dels governs locals. Molts homes han llençat les corbates fora dels armaris i, fins i tot, l’americana, vestint únicament la camisa de color o la samarreta reivindicativa.


Per la seva part, algunes dones s’han tret la falda amb americana i les sabates de saló, de manera que, se’ls han vist els ditets amb unes elegants sandàlies. Un vestit blau elèctric (F. Armengol), negre absolut (C. Juanola) o blanc nítid (M. Salord) han fet les delícies dels salons de plens.
L’estètica, com veiem, també és important a l'hora del canvi. Com a mínim, n’és el primer símptoma.

dilluns, 6 de juliol del 2015

El Leviatan i altres narracions, de Joseph Roth

He descobert Joseph Roth a través d'aquest llibre de relats magnífic i que us vull recomanar. Es tracta d'una edició en català de l'editorial Còmplices, la qual reuneix tres narracions: El cap d'estació Fallmerayer, El bust de l'Emperador i El Leviatan
Escrites entre 1933 i 1940, les històries situen l’acció just després de la Primera guerra mundial, en què el continent europeu canvià la seva fesomia geogràfica i política i un nou món sorgí deixant enrere l’antic règim. És dins d’aquest context que els protagonistes de les tres narracions desenvolupen les seves vides: enmig de l’enfonsament de l’imperi dels Habsburg, els personatges deambulen per una societat en crisi fent-se preguntes sobre la culpa personal, la veritat i la justícia. És com si els personatges no poguessin superar la desaparició d’un cosmos que creien permanent.


El relat que dona nom al llibre, El Leviatan, conta la història d’un coraler d’interior que somia permanentment amb la mar (que no coneix) i amb els animals marins més bells i enigmàtics: els coralls. L’arribada d’un mariner farà que pugui viatjar a veure la mar, però l’aparició posterior d’un fals coraler precipitarà el seu declivi.
Les tres històries estan narrades des d’una perspectiva personal i malenconiosa i traspuen una bellesa colpidora.


Joseph Roth (1894-1939), periodista i escriptor d’origen jueu, va néixer a la Galitsia Oriental (regió que quedà fragmentada i integrada en diversos països després de la Gran guerra). Va viure l’esclat de la guerra a Viena i la mort de l’emperador Francesc Josep com a senyals de la pèrdua definitiva d’una pàtria que era també un món. Aquests temes marcaren l’obra de Roth. En el període d’entre guerres, va viure entre Viena i Berlin, dedicat al periodisme. Amb l’ascens al poder de Hitler, les seves obres van ser cremades i va haver de fugir d'Alemanya. S’instal·là a Paris, on morí l’any 1939, víctima de l'alcoholisme i d’una situació econòmica precària.
L’obra de Roth és el testimoni d’una època en decadència situada entre les dues grans guerres del s. XX.
Si us ve de gust llegir-lo, el trobareu a les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de Menorca.

divendres, 3 de juliol del 2015

Una cala sota un far

Quan vaig néixer, el meu pare, en Tomeu es faroler, estava destinat al Ràdiofaro de Maó, a Sant Felip.
Hi vaig viure durant els primers anys de la meva vida.
Aquesta foto va ser feta l’estiu de 1968, quan tenia 1 any i mig. Al meu darrere, es poden veure part de les runes del castell de Sant Felip del port de Maó (s. XVI-XVIII).


Els estius de la meva primera infància es reduïen a una cala sota un far: roques, cocons, sal a la boca i a la pell, borms, pegellides, vogamarins, esgarrapades als genolls, algues seques entre els dits i pell cremada per un sol ardent sense protecció. Uns maniguets, sandàlies de goma i unes ulleres de bussejar em feien sentir la reina de la mar.

Un dia, el meu pare, que era un gran nadador i home de mar, perquè s'havia criat a les roques dels fars —com ho havien fet els seus avantpassats i, posteriorment, ho feren els seus fills—, mirava com jo em llençava d’una roca, una vegada, i una altra, i una altra... Podia estar-me hores així, entrant i sortint de la mar, que mai no em cansava i sempre m’havien de treure arrossegant-me cap a la vorera. “Surt d’una vegada o agafaràs fred”, cridava sovint la meva mare, cosa que mai vaig entendre perquè no en tenia, de fred i no em cansava d’estar dins de la mar. Aquell dia, de sobte, el pare va demanar-li a la meva mare, amb el seu xerrar mallorquí:

—Mem, aquesta nina, que encara no sap nedar? —Jo tenia quatre anys i ell devia pensar que ja era prou hora, d’aprendre’n.

No record què va respondre ma mare (si és que ho va fer). Ell va esperar pacientment que jo sortís de la mar i, abans que pogués prendre posicions damunt de la meva roca preferida, em va treure els maniguets, em va enlairar i, tan sols amb les aletes de nedar als peus, em llençà a la mar d’una revolada, davant de la mirada atònita de la meva mare que, a sobre, no sabia nedar i, per tant, no m’hauria pogut rescatar de les profunditats de la cala.


Tal com estava previst, vaig treure el cap, vaig alenar i vaig arribar a la vorera, nedant com un ca, com fan les criatures, feliç d’haver superat la prova.
Aquell dia vaig aprendre a nedar i la meva passió per la mar es va refermar encara més.