dijous, 24 de setembre del 2015

El meu barri IV: Dels orígens de la ciutat a les segones muralles

Per què el barri de s’Arraval Gran està edificat al voltant del carrer que li dona el nom? Per què era —i és, encara— un dels carrers principals de la ciutat? S’Arraval (també escrit Sa Raval Gran) era la via de comunicació més important de l’illa, que comunicava Maó amb Ciutadella des de temps immemorials. Però, com era el Maó primigeni? Com es va expandir fins arribar a la ciutat actual?


L’origen del nucli primitiu de la ciutat es trobava en el terreny ocupat pel petit promontori vora el mar que avui ocupen la Plaça Conquesta i els edificis adjacents: just en aquest punt s’hauria situat el primer poblat talaiòtic que donà lloc posteriorment a l’origen de la ciutat. Si ens hi fixam, l’assentament reunia unes condicions difícilment millorables: situat a prop d’una via important de comunicacions —el port—, permetia vigilar i defensar l’entrada per la mar; a la vora comptava amb aigua i terres de conreu —es Freginal— i, a més, com que era un lloc alterós, reunia uns requisits acceptables de salubritat.


Segons algunes fonts —o més aviat, llegendes—, la fundació de la vila es produí quan el general cartaginès Magó arribà al port l’any 206 a.C. amb més de dos mil soldats i saquejaren i ocuparen tota la zona propera al port, donant-li el seu nom a la ciutat.
Posteriorment, l’any 123 a.C, el control del port de Maó i de tota l’illa passà a ser de Roma. La ciutat romana ocupava el lloc on hi ha l’església de Santa Maria i la Pl. Conquesta. Durant la dominació romana, Maó s’anà convertint en una ciutat comercial pròspera, gràcies a la gran activitat desenvolupada al port.
Molt més tard, l’any 904 es produí la conquesta musulmana. En aquesta època, en el lloc on hi havia la ciutat romana, es va erigir un castell emmurallat que vigilava i defensava el port, conegut com el Castell de Maó.

Plaça de la Conquesta, on hi havia el Castell de Maó
La primera expansió de la ciutat va ser ordenada per Alfons III d’Aragó. Segons la Crònica de Ramon Muntaner, quan el rei Alfons III conquerí l’illa el 1287, va fer construir “una vila bé murada”, perquè la ciutat s’expandís, i ordenà aixecar unes segones muralles que delimitessin la vila medieval. També va manar erigir un temple dedicat a Santa Maria al pati del Castell de Maó. Fora del dit castell es començà a construir la vila —denominada raval— de reduïdes dimensions, i amb una disposició dels carrers molt semblant a l’actual, amb traçat ortogonal, fet que evidencia una certa planificació.

Maó al 1708, expandint-se extramurs
Segons Miquel A. Casasnovas, “el problema era l’espai urbà relativament reduït que quedava encerclat per la muralla. S’accedia a l’interior de la vila per diverses portes: el Portal den Servera (l’actual Pont de Sant Roc, l’únic que queda en l’actualitat), el de Sant Cristòfol (o del Mirador), que donava al Pla del Monestir, el Portal des Cós (o d’Hannover) i el Portal de s’Arravaleta”.


Hem de recordar que la capital de Menorca era Ciutadella, ciutat que comptava amb uns 2.000 habitants, i Maó amb 1.000, aproximadament. Tanmateix i a partir d’aquesta època, Maó es consolida com a segona població de l’illa i la seva importància anirà creixent fins al segle XVIII en què els britànics duran la capital a Maó. En aquest segle, la ciutat sortirà de les muralles i experimentarà importants transformacions, produint-se la primera expansió urbanística, caracteritzada per un creixement espontani, resseguint les vies marcades pels camins, a la vora dels quals s’arrenglaran les cases.

Maó al 1725. Situació dels edificis principals i muralla
Nota: els mapes i plànols s'han reproduït de La ciutat des del carrer: anàlisi formal, funcional i simbòlic del casc antic de Maó, a càrrec de Montserrat Domènech, Joan J. Gomila, Albert Martínez i Núria Seguí  (Maó, 2005). Les fotografies són extretes del grup de Facebook "Fotos antiguas de Menorca". Gràcies a tots.

dimarts, 15 de setembre del 2015

Venècia, la ciutat somiada

Ja no s’enrecorda de quan hi va començar a somiar.
De petita, imaginava les cases inundades i els seus habitants navegant per l’interior amb petites barquetes. La gent dormia en lliteres, al llit de dalt, perquè el de baix era sota l’aigua.


En créixer, va comprovar que la seva imaginació s’havia desbordat, com sempre, i va saber que era la ciutat la que s’anava inundant més i més. Ja li ho deia, sa mare, que somiava desperta... Però què hi podia fer, si no tenia germans de la seva edat amb qui compartir les seves cavil·lacions. La seva supervivència emocional depenia d’una ment en constant ebullició, alimentada per una imaginació desbocada.


 Quan alguna publicació il·lustrada amb fotografies en colors de la ciutat anava a parar a les seves mans, se la mirava extasiada, contemplant aquells edificis tan antics, tan solemnes, tan bells i decadents a l’hora, i aquells carrerons minúsculs, rodejats igualment d’estrets canals, traçant una mena de teranyina en una gran i estranya ciutat. Que diferent era de Maó!

Entrada per a gòndoles a La Fenice

Açò d’haver-hi canals entost de carrers i avingudes, i haver de desplaçar-se en barca o en aquells estranys llaüts que li deien gòndoles, ho trobava d’allò més extravagant i l’atreia el fet de viure gairebé en remull. L’aigua era el seu element, l’obsessionava i l’atreia amb una força magnètica. Per açò va decidir que havia d’anar-hi tan bon punt es fes gran i faria tots els possibles per quedar-s’hi a viure.


En acabar COU, l’institut va organitzar el viatge de fi de curs amb destinació Itàlia. Havia d’anar-hi com fos. Ja es trauria el carnet de conduir quan acabés d’estudiar. “Tot no pot ser; hauràs de triar, no tenim tants de doblers”, li advertí son pare quan, a més, ella li anuncià que volia marxar a estudiar a Barcelona. Ja ho tenia decidit.


Els alumnes van fer festes, rifes, vendes diverses. Els pares van estrènyer l’economia familiar al màxim, però el pressupost sempre sobrepassava el límit acordat. Així que ho deixaren córrer: Venècia estava molt decantada de l’itinerari convencional i l’estada era massa cara.

Uns quants alumnes van insistir, increpar, demanar i suplicar d’anar-hi, però tot va ser en va: Pisa, Florència i Roma hi entraven, però Venècia era un luxe que no es podien permetre les famílies modestes com la seva. Amb gran desil·lusió, es va prometre a si mateixa que quan treballés, ho faria de valent per destinar els seus primers estalvis a visitar la ciutat somiada.


L’any següent marxà a Barcelona, com tenia planificat. Els estudis d’Història de l’art i una professora entusiasta d’Art barroc, li brindaren l’oportunitat de fer el segon viatge a Itàlia.
—M’agradaria mostrar-vos tot el que estem estudiant in situ i per açò he muntat un viatge ràpid i econòmic —els va anunciar a classe.


“Ara sí que toca!”, pensà amb convenciment. El cor li bategava ràpidament mentre la seva imaginació s’allunyava fent càbales i castells en l’aire, sense adonar-se que gairebé tota la matèria estudiada —esglésies, pintures, escultures, vil·les, que els grans mestres barrocs italians van crear— era a la capital. Aquest cop, tres anys més gran, no va increpar ni insistir, ni molt manco suplicar. No tenia edat per fer aquests números, tot i que la processó anava per dins. Al cap i a la fi, Romà i el Vaticà amb una catedràtica com a guia, i un alberg on sopar i dormir, no era un mal pla per a un grapat d’estudiants escurats.


Va trobar feina, va estalviar, va viatjar. Les ànsies de conèixer indrets llunyans i exòtics tenien més força que el projecte ja massa llunyà de visitar la ciutat somiada. “Està tan a prop, que fins i tot hi puc arribar durant un pont”, s’hi justificava quan esporàdicament hi pensava, en un intent d’apaivagar l’ànsia retrobada.


Després arribaren els fills, i els viatges llargs i arriscats van deixar pas a estades més curtes i còmodes pel país o per Europa.


La seva filla petita, una criatura encantadora i vivaç, però força caparruda, havia heretat d’ella els seus ulls, la imaginació i l’obsessió per la ciutat inundada. Ho descobrí el dia que la filleta li mostrava un joc de Nintendo en què havia de construir una vida virtual en un indret inventat, que ella anomenà Venècia.
—Per què li has posat aquest nom? Què en saps? –l’interrogà sorpresa.
—En sé moltes coses i n’he vist força fotos al Google i m’agrada molt. Es on vull viure quan sigui gran. I tu vindràs amb mi, si vols...


No va ser fins l’any passat que, cansada de sentir repetir com un mantra el desig de la seva filla de visitar Venècia (semblava que no volia res més a la vida), retrobà el seu somni i s’hi decidí.


El tren procedent de Pàdua avançava lentament pel braç de terra que unia el continent amb l’illa solcada de canals. La llacuna era més gran del que havia imaginat i una tènue boira, juntament amb una olor de podrit pujaven de la mar i embolcallaven les barques dels mariscadors. A mida que s’atracaven al seu destí, mare i filla s’estaven en silenci, gairebé amb la respiració continguda, enregistrant tot el que s’esdevenia al seu davant per estojar-lo en els fons dels seus cors i de les seves memòries, ans no havien d’oblidar mai aquell viatge tan especial i esperat.


En sortir de l’estació es trobaren directament en una gran plaça plena de turistes. La travessaren i s’hi toparen amb el Gran Canal. Ja hi eren!
No se’n podia avenir. Restà bocabadada contemplant l’aigua, els edificis decadents, bells i imponents, i el pont que travessava el canal.


—Mare! El vaporeto! Anem-hi o el perdrem— la retornà a la realitat la seva filla, estirant-li el braç.
—No t’hi amoïnis, anirem en gòndola —li respongué emocionada—. Deixa’m assaborir aquest moment, que no l’he d’oblidar per més que visqui cent anys! Ha valgut la pena haver trigat tant per poder gaudir juntes, finalment, de la màgia de la ciutat somiada.


dimecres, 9 de setembre del 2015

Microrelats I

CARPE DIEM

Vivia en un pis modest d’un barri obrer.
No bevia, ni fumava, ni tenia colesterol. Anava en bicicleta a la feina. Llegia molt.
Aquell vespre, una vena del cap li rebentà i morí mentre dormia. Tenia quaranta-dos anys.
El seu germà ara està buidant el pis i reparteix les seves pertinences entre amics i entitats.
He anat a endur-me’n llibres i discs per a la biblioteca.
M’ha agradat especialment un vinil de súper èxits del soul. “Per a tu”, me l’ha regalat l’home.
“Viu la vida”, he pensat quan marxava carregada amb les caixes.

AMOR INCONDICIONAL

Tenen més de vuitanta anys. Van junts a tot arreu agafats de la mà. A la botiga, a la farmàcia, al club de jubilats, a missa de 12. I ara també, a la biblioteca del poble.
Els fills els han dit que n’hi ha moltes, de pel·lícules, i que no se les acabaran. Per açò hi van dos cops per setmana i n’agafen algunes en préstec.
Cada vespre, després d’haver sopat, seuen junts al sofà, comparteixen manta, crispetes i pel·lícula. I se la miren, agafats de la mà.
A ella li agraden les d’amor. A ell també.

POESIA

Li agradava tant la Poesia, que en el contestador del telèfon hi va enregistrar un Poema.

VENTAFOCS

Quan era petita, la seva mare li recordava la fragilitat de la seva salut: “no em facis enfadar, que em moriré prest. El teu pare no suportarà restar sol i ben prest trobarà una dona i s’hi casarà. Però ella mai no t’estimarà, perquè no seràs carn de la seva carn, només voldrà els seus fills...”.
Durant tota la infantesa va témer la mort i pregava a Déu que no s’endugués sa mare. O el seu destí seria el de la Ventafocs.
Vuitanta-cinc anys després, en el llit de mort de la seva mare, s’ha convençut que Déu existeix.

divendres, 4 de setembre del 2015

Fugir

Qui emigra, fuig.
Fuig de la desesperació de no trobar feina o de treballar de sol a sol sense cobrir la necessitats bàsiques de la família. Fuig de la fam, de la sequera, de la terra eixorca, de l’explotació laboral, de la repressió dels governs autoritaris, de la guerra, de la violència i de la tortura. Fuig d’un país que no ofereix cap oportunitat als joves i condemna els vells a la misèria.
Emigra qui pot, no qui vol. Qui s’ho pot pagar, venent els seus béns, hipotecant la família, llogant el seu cós o fermant-se a uns préstecs que haurà de tornar durant anys, fins que les màfies en tenguin prou.


Ara ens ha commogut la foto del petit Aylan, mort en una platja de Turquia. Una criatura de 3 anys, ofegada, fugint dels horrors de la guerra —morts, violacions, tortures, destrucció, por— intentant arribar a les costes europees per poder dur una vida normal, en pau, com els nostres fills. Ell i tota la família van morir en el naufragi d’una embarcació precària, a vessar de refugiats de guerra, en plena nit, just acabaven de partir.
Només es va salvar el pare d’Aylan, Abdulá, al qual ja no li queda res: no té família, ni els diners que es van quedar les màfies que els havien de portar fins a Grècia; només li resta plorar els seus morts en un país destruït. Canadà, després d’haver-li denegat l’asil i un cop consumada la tragèdia que posa els països del nord en entredit, li’n torna a oferir, però l’home l’ha rebutjat. Està desolat.
Abdulà, en nom de tots els refugiats, demana a la comunitat internacional que faci el possible per evitar que aquests fets es tornin a repetir: “Vull que el món sencer ens escolti des de Turquia, on hem arribat fugint de la guerra. Tenc un enorme patiment. Faig aquestes declaracions per evitar que altres persones passin per aquest patiment”, va declarar.

Els espanyols també vam patir la guerra, la repressió i l'exili. Ens n'hem oblidat?

Aquesta tragèdia i totes les que es succeeixen cada dia —2.000 persones salpen a diari des de Turquia a la cerca d’una vida en pau— em fan pensar en el fracàs de la humanitat, en la involució de l’homo sapiens cap a l’homo brutus tecnologicus. Perquè si és ver que hem evolucionat tècnicament i científica, no es pot dir el mateix sobre una evolució cap a uns valors humans més amplis quant a solidaritat i compassió.
Ahir pensava que, com a espècie humana, certament no tenim solució: cada cop més interessats, més insolidaris, més intolerants, més destructors. Homo homini lupus. Però després de veure les mostres de suport de multitud de grups de persones i d’algunes ciutats i comunitats autònomes decidides a organitzar l’acolliment de refugiats —en contrast amb la inactivitat del govern espanyol—, aquest matí he vist brillar el sol amb un raig d’esperança per a la humanitat.

dijous, 3 de setembre del 2015

El meu barri III: Ca s’Esparter, el comerç més antic de Maó

La setmana passada, Ca s’Esparter —abans, Armería Escudero—, va celebrar 200 anys d’existència. Es tracta del comerç més antic de Maó i, ben segur un dels més longeus de les Illes Balears.

Record quan era petita, a voltes anava amb ma mare a l’emblemàtica botiga a comprar blat d’indi a granel per a fer “palomitas”, avarques, porqueres (aquelles sabates tosques fetes de lona, pell i goma, i que m’agradaven tant), qualque senalla d’espart, el collar del ca, cordes... També hi havia escopetes, fusells i articles per a caçadors.


Sempre em va al·lucinar aquell establiment de s’Arraval, aferrat al Pont de Sant Roc que, segons conta Sara Petrus Goñalons, a Comerços de sempre, “abans havia estat una posada situada just a les portes de la ciutat per aquells viatgers que arribaven massa tard per entrar dins les murades”. Un lloc ple d’objectes variats i insòlits on, fins i tot en el sostre —ple de senalles, paneres i gàbies—, no hi cabia una agulla. I aquell senyor que atenia amb aquella circumspecció, en Llorenç Escudero —ara sé el seu nom— i que sempre trobava el que li demanaves enmig d’un caos absolutament controlat, i cobrava en una caixa registradora de l’any 1925, i que encara s’empra.


En els darrers vint anys hi he passat molts cops per davant de la botiga, situada més avall de ca meva. Quan la meva filla era petita sovint romania embadalida mirant la magnífica imitació a mida natural d’un cavall de raça menorquina que sempre hi treu el cap per una de les portes, com saludant els vianants i donant compte dels equipaments equins que s’hi venen. Com un ritual, la filleta havia d’acaronar-li el cap i potser fer-li una besada.


Els anys han passat i naturalment li ha fugit la dèria, però les criatures, tant maoneses com foranes, segueixen alçant el bracet i xisclant perquè els pares les ajupin per tocar-li el musell.


No m’he pogut estar d’anar-hi i felicitar els Escudero per aquesta important commemoració. Em reben Llorenç i Diana, pare i filla, ufanosos per aquests dies de reconeixements i celebracions. M’expliquen que Ca s’Esparter és un negoci familiar, traspassat de generació en generació. En Llorenç Escudero representa la sisena generació que regenta l’establiment, on fa feina des de 1962. A hores d’ara, la seva filla, Diana, també hi treballa i és a punt de prendre’n el relleu.
Llorenç i Diana Escudero
Els deman si és ver que els turistes se senten atrets per la botiga. En Llorenç m’ho confirma: “s’aturen, miren, fan fotos i em diuen que no barati res, que és autèntica, però no compren gaire...”


Llegint la història d’aquest establiment maonès a Comerços de sempre, em sembla que el secret de la seva persistència és la seva adaptació als nous temps. Quan s’obrí el 1815, es dedicava a l’elaboració i venda de cordes, avarques, senalles d’espart i espardenyes, així com a productes i eines del camp.


L’armeria es va introduir després de la Guerra Civil. I els articles relacionats amb els cavalls i les mascotes, van ser una incorporació de mitjans del segle XX.


Abans d’anar-me’n, en Llorenç em deixa fer fotos i xoroiar per la botiga. Quan ens acomiadam, em regala una samarreta commemorativa amb la silueta d’un cavall i a dins tot d’objectes i mots menorquins: bòtil, becar, ca, guindola, moix, embull, avarca, escurar, idò, calçons, xivit... Així mateix, m’enduc unes gloses ben polides que sa mare ha composat per a l’ocasió.
Felicitats, idò, i per molts d’anys!


Algunes informacions s’han obtingut de la publicació Comerços de sempre fotografiats amb encant. Maó: Ateneu Científic, Literari i Artístic, 2015. D’altres, de mitjans de comunicació i també de l’entrevista amb els propietaris.