Jo sempre n'he tingut, de tocadiscs... i un munt de discs

Saps que per més cops que passis el raspallet de vellut per sobre el vinil, sempre se sentirà aquell fregir compassat de fons que ressegueix les pistes concèntriques del disc. Rshss, rshss, rshss... La pàtina, en diuen.

El meu tocadiscs sonant The Jimi Hendrix Experience, Live in Paris

Caràtura i funda interior. Brutal!

"Espera, no seguis! Podries girar el disc, que fa un munt que s'ha acabat i encara no m'he pogut aixecar". I és que ambdues cares són tan curtes... Mitja hora i encara.

Dos discs que vaig adquirir de ben jove, de Simon and Garfunkel i de The Beatles

Quan comença a sentir-se realment malament, llavors has de baratar l’agulla. I açò sí que és fotut! Vas venut si no has calculat, per damunt, les hores que porta pinxant aquella agulla, que vés a saber quan va ser la darrera vegada que la vas canviar. "Agulla magnètica amb punta de diamant. Més de mil cinc-centes hores de durada", posa la capsa. "Ja ballam", penses, intentant fent memòria de l'any que vas comprar la darrera.

Els cantautors van arribar més tard a la meva vida, però encara hi són

Bona part dels estalvis de la meva joventut se n’anaven en LP i discs senzills de 45 RPM, aquells que portaven dues cançons; l’èxit de l’LP, a la cara A, i un tema totalment desconegut, a la cara B.

Discs per combatre l'enyorança quan vius fora de l'illa

Record quan havia aconseguit reunir cinc centes pessetes i baixava al soterrani de Coesa —una mena de grans-petits magatzems, on ara hi ha Springfield—, al carrer de ses Moreres, a triar un nou disc. Ja hi feia feina aquell home del cine, en Portella, que en sabia un munt i em donava una mà. Després se'n va anar a can Parpal, abans que Coesa tanqués les seves portes per reconvertir-se en una gran botiga de joguines.

Dos grups de pop ben diferents: Supertramp i Radio Futura

A can Parpal, en tenien, de discs! Allò era entrar, remenar i fer una xalada... però comprar, més aviat poca cosa, de tant en quant, quan arreplegava pels Reis o l'aniversari, que venia seguit.

Tenc àlbums de cantautors en LP, casset i CD

I com m'agraden els tocadiscs! Sempre m’han fascinat. Quan en veig a alguna botiga vintage o d’estètica retro, em quedo embambada contemplant-los.

Dalt: 20 èxits d'or. Baix: la joia de la casa, "The White Album" de The Beatles, comprat el 1992 a l'antiga URRS. Tot és en rus, excepte el nom del grup

Jo sempre n'he tingut, de tocadiscs. Quan vaig néixer, a ca meva n’hi havia un de tapa. El tancaves i no sabies si escrivies amb un tocadiscs o escoltaves música amb una màquina d'escriure.

Silvio Rodríguez, un dels meus cantants predilectes d'ahir, avui i sempre

Posteriorment, el meu pare —de qui vaig heretar el gust per escoltar música i sonar la guitarra— va comprar una tocadiscs-ràdio-casset Vanguard. Era l’aparell HI-FI definitiu de mitjans dels setanta. Un dels avantatges que tenia era que podies gravar directament de disc a casset verge, sense haver d’armar dos aparells i els cables corresponents. La primera còpia que hi vaig fer va ser la banda sonora de Grease, que sonava tot el dia sense aturar.

Dos dels discs preferits de la meva joventut

Una dècada més tard, vaig adquirir el vinil doble a preu de saldo —no podia deixar perdre l'oportunitat de tenir, per fi, la banda sonora de la meva adolescència— a Ràdio Peix, una botiga del carrer Boqueria de Barcelona, on l’amo sabia més de música moderna que molts crítics. Amb el tocadiscs-ràdio-casset Vanguard també et podies fer còpies dels discs en cintes per escoltar-les al cotxo. Allò era millor que les cassets que venien a les benzineres.

Bones versions d'aquestes obres, amb un gran director, Seiji Ozawa, i dos genials guitarristes, els germans Romero

Ara tenc tocadiscs amb la cadena de música; un plat, li diuen, on sonen, de tant en tant, els vells vinils de Simon and Garfunkel, The Beatles, Supertramp, Traginada, Lluís Llach, Raimon, M. del Mar Bonet, juntament amb Beethoven, Vivaldi, Dvórak, Joaquín Rodrigo, Paganini i, per suposat el més gran d’entre els grans, J.S. Bach. Posteriorment s'hi han incorporat desenes de vinils de jazz.

El gran i insuperable J.S. Bach, juntament amb el cèlebre "Així parlà Zaratustra", de R. Strauss

He tingut diversos moixos, peixos, un hàmster, un ca, un violí, tres guitarres, tres cotxos, diverses bicis, una moto de prestat... però sempre, sempre i sempre, a la meva vida hi hagut un tocadiscs i molts discs.

Quan la meitat de la humanitat no podia votar: homenatge a les Sufragistes

Oigo el sonido de los pasos.

Son miles, decenas de miles, miles de miles

Y avanzan hacia aquí

Son los pasos de aquellas que te seguirán. Guíalas

Sufragistas, a Emily Davison, màrtir del moviment sufragista

Des que van començar les fortes retallades per part dels diversos governs conservadors, hem vist, astorats, com drets laborals i socials, sous dignes, prestacions sanitàries, etc. eren suprimits o reduïts considerablement. Açò ha passat quan la política ha deixat d’estar al servei de les persones i s’ha  deshumanitzat en nom del liberalisme: ens han pres part d’allò que pensàvem que teníem assegurat i a bon resguard.

És fonamental, per tant, recordar que els avenços socials assolits pels nostres pares, avis i besavis, van comportar grans esforços i sacrificis, i per açò cal vetllar i lluitar per a no perdre’ls.

Ara que ens han convocat a unes noves eleccions, i davant l’abstencionisme que es presagia, convé no oblidar que fa tan sols un segle les dones no podíem accedir a les urnes (ni ser elegides, naturalment) en la majoria de països, i que el sufragi universal —el dret al vot per a tota la població adulta, sense discriminació de classe social, condició, raça o sexe— es va implantar majoritàriament després de la lluita constant i ferma de les dones que abanderaren el moviment Sufragista.

El Sufragisme femení va ser promogut per dones de diferents condicions, ideologies i classes socials per reclamar el dret al vot de les dones i a la participació política d’aquestes, és a dir, a poder ser elegides per ostentar un càrrec polític.

A partir de la Segona revolució industrial (1870), hi hagué una major incorporació de la dona al món laboral i, en conseqüència, una acceleració del moviment feminista, també propiciat pels canvis socials esdevinguts en els països més desenvolupats, com el Regne Unit.

Aquests factors van fer que moltes dones prenguessin consciència del seu valor social i que comencessin a reclamar el dret al vot femení, donant lloc a l’aparició de l’esmentat moviment.

Encapçalat pel món anglosaxó —països capitalistes amb una classe mitja poderosa—, el Sufragisme va tenir un seguiment desigual, depenent del grau de desenvolupament social i industrial, però també de la religió, que va fer que fos més actiu en els estats protestants que en els catòlics, com Espanya (més tradicionals i conservadors).

Per fer-nos una idea, el primer país en aconseguir el vot femení va ser Nova Zelanda, l’any 1893 (per als homes va ser el 1879). Als països integrants de l’Imperi Austrohongarès, els homes ho van aconseguir el 1907, i les dones el 1918. A França, el 1848 va ser per als homes i el 1945 per a les dones. Al Regne Unit, el 1918 es va reconèixer el dret de vot als homes i a les dones majors de 30 anys; el 1928 s’aconseguí la igualtat de vot. A Espanya, els homes van poder votar a partir de 1869, les dones a partir de 1931 (durant el franquisme es va suprimir el sufragi universal). A Argentina, els homes l’any 1912, i les dones el 1947. A Kuwait, les dones poden exercir el dret a votar des del 2005, i a Aràbia Saudí tot just des de l’any passat.

Sufragistes espanyoles en suport a Clara Campoamor, qui va aconseguir el vot femení el 1931

Dit açò, i si encara no teniu clar si el 26J exercireu el vostre dret al vot, us recoman fervorosament que veieu la pel·lícula SUFRAGISTAS.

Es tracta de la història d’un grup de sufragistes angleses als voltants de la Primera guerra mundial. Majoritàriament procedents de la classe treballadora —tot i que algunes eren de classe alta—, moltes dones s’adonaven que les seves protestes pacífiques eren inútils, fet que les tornava progressivament més radicals i la seva lluita més violenta. Les dures i injustes condicions laborals, com els sous inferiors als dels seus companys homes, l’explotació infantil, les llargues jornades, els abusos reiterats de tota mena, etc. les van fer prendre consciència d’una situació injusta, desigual i indigna. Algunes ho van perdre tot en la lluita per a la igualtat de drets, com la família, la feina i, fins i tot, la vida.

Emily Davison va donar la vida per la causa sufragista

La pel·lícula testimonia uns fets dignes de ser contats, amb un realisme esfereïdor i una ambientació d’època espectacular, interpretada magistralment per Carey Mulligan, Helena Bonham Carter i d’altres magnífiques actrius.

“Sufragistas es una película que nos escupe a la cara la vergüenza. Con rabia, con delicadeza, con elegancia, con justicia, con verdad, con pasión”. Javier Ocaña (El País).

VOTEM, IDÒ, EL 26J!

Atacades, (im)perfectes i stupendesss

Era a ca meva fent marujades, el dinar del dia següent —deveres, que he d'anar a pilates i abans he d’acompanyar la meva filla a comprar unes sabates, i no hi arrib—, amb la ràdio que sonava de fons. Vaig parar atenció quan vaig sentir que parlaven d’un restaurant per a dones, Deliciosa Calma. Si, si, per a dones, ho heu entès bé. I açò no és el que més em va sobtar. El més al·lucinant és que es tracta del primer restaurant en cuinar receptes lliures d'estrés, “un restaurante concebido como punto de encuentro de todas las mujeres para conversar, debatir y liberarse de todas esas tensiones que atenazan a 15 millones de mujeres en su día a día", el defineix el seu web. En definitiva, el restaurant que totes estàvem esperant, per passar una estona juntes i oblidar-nos del nostre present (im)perfecte.

I jo em demano, com és que no s’havia inventat abans, aquest fantàstic lloc? Per què no n’hi ha un a totes les ciutats amb més de vint mil habitants d’aquest país?

Vinyeta de Forges per al Dia de la Dona

Estimades dones estressades, mares o no, però atacades, en definitiva: us propòs de fer un viatge d’amigues a Madrid i fer un àpat relaxat a aquest original i únic establiment, pensat expressament per a nosaltres, les que ens creiem súper dones i súper mares i que fracasam estrepitosament cada cop que intentam redirigir cap a la perfecció les nostres vides.

Anau a Deliciosa Calma, on podreu demanar qualsevol dels plats de la seva carta inspirada en les presions socials típiques que aclaparen les dones a les quals se la bufa tenir parella estable —“Sigo sin pareja y me la resbala sobre base de aguacate y arándanos”, o si us ho estimau més, “Canelones de no me caso porque no me da la gana rellenos de requesón, ceps y virutas de parmesano”—, o per a aquelles que estan rodones (literalment) d'intentar posar-se stupendasss i fartes de frustrar-se una i altra vegada —“No te digo yo lo que me importa estar perfecta después del parto con chocolate negro”—, o per a les mares que no arriben a tot i que de cop se n'adonen que els pares també ho poden fer, i ja no senten remordiments —“Hoy no llego a recoger a mis hijos al cole con loncha de pavo acompañado de ya está su padre para hacerlo, digo yo”—, o per a les mares que ja en tenim prou amb un fill i no en volem més, perquè no, i punto (i què?).

No us penseu que amb tanta conya el menjar sigui qualsevol cosa. La xef, que és dona, com no podia ser d’altra forma, s'ha guanyat una estrella Michellin i diuen que és "capaz de confitar, triturar o flambear cualquier tipo de presión social que se nos imponga”. Açò ja és massa!

Ah! No us perdeu el vídeo promocional Deliciosa charla, amb el qual no deixareu de somriure pels noms dels plats tan encertats, i amb els quals segur que us sentireu identificades, com a mínim 15 milions de dones:

Idò ja ho sabeu: atreviu-vos a deixar les vostres criatures amb el seu pare, els avis o cangurs, agafau l'avió, plantau-vos a Madrid i no deixeu passar l'oportunitat de gaudir de la més gran exposició que s’ha fet mai sobre El Bosco, al Museo del Prado, durant el matí del dissabte. Dinau d'alguna cosa lleugera i al capvespre anau a veure un dels molts musicals que fan als teatres de la Gran Via. Quan sortiu, i prèvia reserva, us espera Deliciosa Calma, que com diu Llum Barrera, "anar-hi és com una festa de pijames amb les amigues, però en un restaurant i amb els morros pintats".

I començau a alliberar-vos de tanta pressió social i a pensar que mai no serem perfectes, com ells, que tampoc no ho són. I què?

Que xaleu molt!