Quan la meitat de la humanitat no podia votar: homenatge a les Sufragistes

Oigo el sonido de los pasos.

Son miles, decenas de miles, miles de miles

Y avanzan hacia aquí

Son los pasos de aquellas que te seguirán. Guíalas

Sufragistas, a Emily Davison, màrtir del moviment sufragista

Des que van començar les fortes retallades per part dels diversos governs conservadors, hem vist, astorats, com drets laborals i socials, sous dignes, prestacions sanitàries, etc. eren suprimits o reduïts considerablement. Açò ha passat quan la política ha deixat d’estar al servei de les persones i s’ha  deshumanitzat en nom del liberalisme: ens han pres part d’allò que pensàvem que teníem assegurat i a bon resguard.

És fonamental, per tant, recordar que els avenços socials assolits pels nostres pares, avis i besavis, van comportar grans esforços i sacrificis, i per açò cal vetllar i lluitar per a no perdre’ls.

Ara que ens han convocat a unes noves eleccions, i davant l’abstencionisme que es presagia, convé no oblidar que fa tan sols un segle les dones no podíem accedir a les urnes (ni ser elegides, naturalment) en la majoria de països, i que el sufragi universal —el dret al vot per a tota la població adulta, sense discriminació de classe social, condició, raça o sexe— es va implantar majoritàriament després de la lluita constant i ferma de les dones que abanderaren el moviment Sufragista.

El Sufragisme femení va ser promogut per dones de diferents condicions, ideologies i classes socials per reclamar el dret al vot de les dones i a la participació política d’aquestes, és a dir, a poder ser elegides per ostentar un càrrec polític.

A partir de la Segona revolució industrial (1870), hi hagué una major incorporació de la dona al món laboral i, en conseqüència, una acceleració del moviment feminista, també propiciat pels canvis socials esdevinguts en els països més desenvolupats, com el Regne Unit.

Aquests factors van fer que moltes dones prenguessin consciència del seu valor social i que comencessin a reclamar el dret al vot femení, donant lloc a l’aparició de l’esmentat moviment.

Encapçalat pel món anglosaxó —països capitalistes amb una classe mitja poderosa—, el Sufragisme va tenir un seguiment desigual, depenent del grau de desenvolupament social i industrial, però també de la religió, que va fer que fos més actiu en els estats protestants que en els catòlics, com Espanya (més tradicionals i conservadors).

Per fer-nos una idea, el primer país en aconseguir el vot femení va ser Nova Zelanda, l’any 1893 (per als homes va ser el 1879). Als països integrants de l’Imperi Austrohongarès, els homes ho van aconseguir el 1907, i les dones el 1918. A França, el 1848 va ser per als homes i el 1945 per a les dones. Al Regne Unit, el 1918 es va reconèixer el dret de vot als homes i a les dones majors de 30 anys; el 1928 s’aconseguí la igualtat de vot. A Espanya, els homes van poder votar a partir de 1869, les dones a partir de 1931 (durant el franquisme es va suprimir el sufragi universal). A Argentina, els homes l’any 1912, i les dones el 1947. A Kuwait, les dones poden exercir el dret a votar des del 2005, i a Aràbia Saudí tot just des de l’any passat.

Sufragistes espanyoles en suport a Clara Campoamor, qui va aconseguir el vot femení el 1931

Dit açò, i si encara no teniu clar si el 26J exercireu el vostre dret al vot, us recoman fervorosament que veieu la pel·lícula SUFRAGISTAS.

Es tracta de la història d’un grup de sufragistes angleses als voltants de la Primera guerra mundial. Majoritàriament procedents de la classe treballadora —tot i que algunes eren de classe alta—, moltes dones s’adonaven que les seves protestes pacífiques eren inútils, fet que les tornava progressivament més radicals i la seva lluita més violenta. Les dures i injustes condicions laborals, com els sous inferiors als dels seus companys homes, l’explotació infantil, les llargues jornades, els abusos reiterats de tota mena, etc. les van fer prendre consciència d’una situació injusta, desigual i indigna. Algunes ho van perdre tot en la lluita per a la igualtat de drets, com la família, la feina i, fins i tot, la vida.

Emily Davison va donar la vida per la causa sufragista

La pel·lícula testimonia uns fets dignes de ser contats, amb un realisme esfereïdor i una ambientació d’època espectacular, interpretada magistralment per Carey Mulligan, Helena Bonham Carter i d’altres magnífiques actrius.

“Sufragistas es una película que nos escupe a la cara la vergüenza. Con rabia, con delicadeza, con elegancia, con justicia, con verdad, con pasión”. Javier Ocaña (El País).

VOTEM, IDÒ, EL 26J!