Departamento de especulaciones, de Jenny Offill: fotografia amb flaix de la vida moderna

Departamento de especulaciones, de Jenny Offill. Libros del Asteroide, 2016. 172 p.

Toda mi vida me parece ahora un único momento feliz.

Quan escrius, tendeixes a emmirallar-te amb alguns escriptors, perquè els admires i vols aprendre’n. A vegades, fins i tot pots arribar a imitar-los inconscientment quan llegeixes alguna obra seva que t’apassiona. Es tracta d’autors amb els quals et sents identificada, bé pels temes que aborden, o perquè t’enlluerna la seva veu narradora.

Açò m’ha passat amb Jenny Offill, escriptora nord-americana que amb un estil aparentment senzill, narra i dissecciona la nostra vida moderna, amb una veu que de seguida identifiques.

Habría querido acostarse con otra gente, por supuesto. En especial, con una o dos personas. Pero la verdad es que tiene un buen control de los impulsos. Eso explica que no esté muerta. Y también que se haya hecho escritora en vez de adicta a la heroína. Ella piensa antes de actuar. O para decirlo con más precisión, piensa en vez de actuar. Eso es un defecto, no una virtud.

Recuerdo la primera vez que usé la palabra con un desconocido: “Es para mi hija”, dije. El corazón me latía muy deprisa, como si fueran a detenerme.

A menudo temo no estar a la altura de los desafíos de la vida. A veces me pongo nerviosa sin motivo aparente.

Departamento de especulaciones narra la vida quotidiana d’una escriptora que fa classes d’escriptura, en el moment en què la seva vida comença a trontollar. Per entendre la situació on ha arribat, rememora les seves ambicions i els posteriors fracassos, l’amor, la felicitat, la traïció, la maternitat, les aspiracions professionals frustrades, els obstacles que s’han interposat en la seva vida, o els esdeveniments que han fet virar el seu rumb.

Mi plan consistía en no casarme nunca. En vez de casarme me iba a convertir en un gigante del arte. Las mujeres casi nunca acaban convertidas en uno porque los gigantes del arte solo se preocupan del arte y nunca prestan atención a las cosas prosaicas.

Prohibido comparar las expectativas que teníamos con los logros reales que hemos alcanzado.

Algunas mujeres hacen que parezca facilísimo eso de renunciar a la ambición, como si fuera un abrigo caro que se ha quedado ya demasiado pequeño.

En la primera part de la novel·la, la protagonista recorda com es van conèixer ella i el marit quan eren dos joves plens d'esperança. Encara que ambdós vivien a Nova York, solien enviar-se cartes en les quals s’imaginaven com seria el seu futur. El remitent era sempre el mateix: 'Departament d'especulacions'. Es van casar, van tenir una filla i van sortejar com van poder els petits obstacles de la vida familiar.

Mi amor por la niña parecía condenado, irremisiblemente no correspondido. “Debería haber canciones que hablasen de esto”, pensaba yo, pero si las había, no las conocía.

A la esposa ahora le resulta facilísimo ser paciente y amable con su hija. Nunca querrá a nada o a nadie más de lo que la quiere a ella. Nunca jamás. Definitivo.

A mida que la vida va transcorrent, alguna cosa va canviant imperceptiblement; tal és el cas de la narradora, que passa de primera a tercera persona. Han aparegut pors i dubtes que posen en qüestió tot el que tenen. En un intent de trobar el punt en el qual es van equivocar de rumb, ella tira la vista enrere per intentar endevinar què s'ha perdut i què pot salvar-se encara.

Cuando coges un puñado de polvo, el mundo entero se viene con él.

Todo se desmorona.

El único amor que sentimos como verdadero es el que está condenado al fracaso.

Yo esperava figurar en tu recuerdo más feliz.

Por lo que respecta a nosotros, nuestros días son como la hierba.

Amb un estil despullat i exacte que destil·la ràbia, enginy i també sentit de l’humor, Offill va construint una novel·la fragmentària, dividida en capítols curts i paràgrafs i frases breus que contenen reflexions, sentències o estats anímics. Amb tot açò, compon una exquisida i potent història.

Un dia, cuando estaba en la cama, apareció en la ventana un radiante sol rojo, Fue rebotando de un lado a otro; después se convirtió en una pelota.

Los budistas dicen que hay 121 estados de conciencia. Entre estos, solo tres están relacionados con la desgracia y la tristeza. Pero la mayoría de nosotros nos pasamos la vida yendo y viniendo de uno a otro de esos tres estados.

Jenny Offill

Departamento de especulaciones és el retrat d'un matrimoni —sense que sembli més del mateix—, però també és una indagació en el misteri de la condició humana.

Los matrimonios son una chapuza. Incluso los que desde fuera parecen razonables, por dentro se mantienen en pie con chicle, cuerda y alambre.

Me has convertido en la caricatura de una esposa.

Cent setanta-dues pàgines que es llegeixen d’una revolada, però que el lector hi acudirà més endavant cercant aquells pensaments amb els quals s’identifica, i que li rodaran pel cap molt temps després.

Nos detuvimos allí, cogidos de la mano, sin decir nada. Yo me preguntaba como sería vivir en un lugar tan bello como aquel. ¿Serviría para curar mi cerebro?

Jenny Offill (1968) ha escrit dues novel·les, Last Things (1999) i Departamento de especulaciones (2014), proclamat aquest darrer com un dels llibres de l’any. També ha editat alguns llibres per a infants i de no ficció. Actualment, és professora d’escriptura a diverses universitats.

Un any contant la Vida Imperfecta II

Duc un any escrivint la vida. Una vida carregada d’imperfeccions, però amb motius per viure-la i explicar-la.

Paris, 1991. Viatge amb Interrail per Europa

Ha estat un any d’esperances polítiques després d’una legislatura llarga i dura, potser la més traumàtica que he viscut. Hi vam recuperar la il·lusió, però el camí cap a la decepció va ser massa breu. Vaig comprovar de nou i en la meva pròpia esquena (literalment), que els interessos partidistes s’imposen, massa cops, a les necessitats dels ciutadans.

Tanmateix, des del començament hem evidenciat la vessant social del nou govern, encara que, molts cops, la bona voluntat dels polítics ha estat sobrepassada per la burocràcia o la manca de recursos. Tal és el cas de les persones dependents, les quals no disposen de gaire temps (les de major edat) ni de recursos. 

I parlant de polítics i altres personatges públics, vaig reivindicar la Vergonya com a emoció cabdal de l’ètica social, entesa, com molt bé ho expressà Victòria Camps a la seva conferència a la Biblioteca de Sant Lluís, com la culpa o el remordiment que la persona que enganya hauria de sentir quan falta a la virtut i al civisme. Corren temps adversos per a la moralitat pública d’un país que segueix votant majoritàriament el partit que acumula més casos de corrupció.

Quan l'estiu passat es va trobar el cadàver del petit Aylan en una platja, no podia imaginar que allò era el començament d’una crisi humanitària que encara no s’ha solucionat. Vaig intentar copsar els motius per Fugir del foc per acabar dins les brases.

Després de veure la magnífica pel·lícula Sufragistas i a menys d’un mes de noves eleccions, vaig voler recordar i homenatjar la causa sufragista i l’alt preu que fa menys d’un segle moltes dones van haver de pagar perquè totes avui puguem votar i ser elegides.

Encara ara, les dones seguim lluitant per un espai propi, per realitzar-nos professionalment, per progressar en la política o socialment, però encara no hem assolit la igualtat (una altra falàcia) i la majoria portam la responsabilitat de la llar i dels fills, a més de la feina. Com a conseqüència, sempre anam atacades, estressades i, a sobre, hem d'estar perfectes.

I de dones combatives, passem a tres homes lluitadors a qui admir. Dos d’ells, per la seva capacitat per superar les seves discapacitats amb èxit: els científics Stephen Hawking i John F. Nash. L’altre, Yanis Varoufakis, per ser el polític més atractiu de la Unió Europea i, més que res, per la seva coherència, que fa que actuï segons el que pensa i diu.

Un dia tòrrid d’estiu, tornant a ca meva després de fer la compra a la verduleria, vaig decidir escriure sobre el meu barri. Em vaig ficar amb un bon embolic, llegint bibliografia, demanant informació a l’arxivera de Maó i resumint tot el que em queia a les mans sobre el barri i la ciutat. És el meu homenatge particular a les persones que l’habiten, velles i soles, en molts casos, als joves valents que encara s’animen a habitar-lo, i als comerços que resisteixen els embats de les grans superfícies, com Ca s’Esparter, els forns de Can Senyalet i La Balear, o els Comerços de sempre, recollits en una publicació que ja és històrica.

El meu tros de carrer fa més d'un segle

Açò va lligat a la meva col·laboració no–periòdica al diari Menorca que, sota el títol, “Veus de Babel”, intenta reflexionar sobre temes lligats amb la ciutat de Maó, com la mobilitat i les bicicletes, la manca d’aparcament i el greu problema de l’habitatge buit i la conseqüent degradació del centre de la ciutat, que ens recorda cada vegada més un decorat amb cases buides.

He publicat alguns dels meus relats. Alguns els he escrit pel meu compte, i d’altres, com a exercicis del Taller d’Escriptura.

El primer post del blog el vaig dedicar al meu pare, que em va ensenyar a nedar. Em va servir per rememorar els estius de la meva infància, en Una Cala sota un far.

Als vint mesos ja trescava per les roques de Sant Felip

La mar és un tema recurrent perquè en som una enamorada. Conquerir una platja va ser inspirat a Favàritx. Ben diferent és Sirena, que també té com a protagonista la nostra mar; no la que serva els cossos, sinó la que se'ls engoleix.

El Nadal va donar com a fruit la narració Un altre Nadal, en què es reuneix la família al voltant d’uns pares grans i vulnerables que van perdent els records. Microrelat de Nadal parla del que queda després de perdre-ho gairebé tot.

Venècia, la ciutat somiada, expressa l’alegria d’arribar al lloc on sempre has desitjar anar-hi.

Penitència està protagonitzat per una dona que fuig del món que l'impedeix fugir d’ella mateixa.

Deixa’m les teves sabates va ser un dels relats finalistes del Premi Illa de Menorca 2014. Homo homini lupus és el leitmotiv d'aquesta narració.

He fet un tast de microrelats, amb Microrelats I, Microrelats II i Microrelats de dones. Em costa explicar una història al voltant de cent paraules, però ho intent.

Escriure ja és una forma de viure. Escriviure, com diu Ponç Pons. No es pot expressar millor.

El blog és el meu instrument, i voltros, els receptors.

Seguim, idò.

Un any contant la Vida Imperfecta I

Duc un any contant la vida en aquest quadern virtual imaginari de ratlles, amb marges amples, lletra extra gran, cobertes de color blau i enquadernació d’espiral.

Peuades damunt s'arena és el nom que vaig triar-hi. Es tracta del primer vers d'una balada que m'agrada molt del grup menorquí Ja t'ho diré.

Cinquanta-un capítols explicant una vida imperfecta, lúcida i contradictòria alhora; feliç i turmentada a voltes; d’altres, satisfeta i eternament indignada. Però sempre, sempre i sempre, apassionada.

Perquè la vida l’he de viure amb ganes, motivació i passió fins a les darreres conseqüències. Si no, de què serveixen tants embolics i maldecaps? Per arribar més enllà. No més amunt.

Blogger conta la gent que entra al blog, s'hi passeja, llegeix, remena.... Sembla que ho té tot controlat i diu que durant aquest any ho heu fet gairebé quatre mil cops! Açò supera les meves expectatives i us en don les gràcies.

Quatre mil gràcies als que m’heu llegit en algun moment, als que em seguiu assíduament i als onze subscriptors del bloc. Amb voltros compartesc relats, microrelats, llibres, música, autors, records, anhels, decepcions, il·lusions, paisatges, pel·lícules, la història del meu barri, el rumb de la meva ciutat i els encerts i despropòsits d'un país que avança cinc passes i en retrocedeix quatre.

Just havia estrenat el blog, que vaig assistir a aquell concert memorable de The Other Side, amb el seu homenatge a Pink Floyd "Shine on Tour 2015". Vaig vibrar i em vaig emocionar com el primer cop que els vaig veure, tres anys enrere. I és que Pink Floyd és un dels meus grups preferits, i la banda de Shanti Gordi els claven.

Ja fa temps, algú de la coral va proposar de fer un taller de gospel. Així que l’any passat, Latonius Earl va arribar des d’Alemanya a impartir un taller als integrants de Moments a Cor. Com vam xalar, com vam sentir i de quina manera vam cantar gospel en aquell memorable concert!

Enguany vam repetir l’experiència amb una gran patum, Trey McLaughlin, procedent del Estats Units. Aquest cop, va ser en un Teatre Principal a vessar de públic i emoció. Una altra actuació que restarà per sempre en els nostres cors.

La lectura és una de les activitats més íntimes i solitàries, però més socials, si és compartida. A tal fi, he escrit sobre El Leviatan i altres narracions, La mujer es una isla, les Llibretes de cuina del segle XIX de Bàrbara Soler i Bàrbara Oliver, la presentació de les quals em van fer rememorar tants sabors de la meva infantesa... o l’autèntica història del Gin de Menorca, amb Alfons Méndez destruint mites, altre cop. Posats a llegir relats (per aprendre dels bons), vaig xalar i flipar amb Bartleby, l’escrivent. D’altra banda, el recull d’escrits de Camus ¡España libre!, va reafirmar el compromís i solidaritat de l’autor francès cap els republicans espanyols.

No he deixat perdre l’ocasió de retre homenatge a alguns dels autors que m’al·lucinen, com Irène Némirovsky, Albert Camus (a propòsits de les seves arrels menorquines), Rafael Chirbes (in memoriam, ja fa un any que ens deixà) o Cees Nooteboom (en el seu refugi menorquí).

Durant aquest any m’he estrenat presentant llibres a la Biblioteca de Sant Lluís (sempre hi ha una primera vegada) i n’he deixat constància dels de Josep Masanés —autor català establert a Menorca i dedicat a l’ofici d’escriure—, Camins sense retorn i La paradoxa de Schrödinger, el darrer dels múltiples actes organitzats per Sant Jordi, una celebració necessària, però insuficient.

Les Salines de Fornells van acollir una trobada estival de projectes d’escriptors-alumnes d’Ana Haro, en què vam menjar i beure i vam escoltar relats realment brillants, a més de gaudir d’una posta de sol espectacular.
Continuarà...