diumenge, 28 d’agost del 2016

Centres sense vehicles, ciutats amables

El mes passat vaig fer un viatge pel sud de França. Sempre és un plaer tornar a països on la conservació i la difusió del patrimoni —de la mena que sigui— són norma.

L'Ajuntament d'Avinyó el 14 de juliol
França, a més, destaca per la racionalitat i l’ordre, a més de ser un país capdavanter en moltes iniciatives.
Per tot açò, em sembla un país de fiar. Si els francesos fan una cosa, ens agrada i és factible a ca nostra, copiem-la.
Durant l’estada al país gal, he visitat ciutats mitjanes, però també petits pobles. Tant uns com els altres, es caracteritzen per tenir els centres urbans ordenats, aclarits i reservats bàsicament per als vianants.
Avinyó: la gran plaça on hi ha el palau dels papes, amb terrasses i espectacles de carrer
Si mai anau a Avinyó (90.194 hab.) durant el mes de juliol, us trobareu una gernació per mor del festival de teatre, amb actuacions dins el Palau dels papes i els diferents teatres, així com un munt de performances pels carrers. Tot el centre urbà és tancat als vehicles a motor i, per arribar-hi, es disposa de grans pàrquings gratuïts fora de les muralles i d’un servei gratuït d’autobusos que t’hi porten contínuament.

Avinyó Off: espectacle de carrer

Anuncis de les obres que es representen als teatres de la ciutat
D’altra banda, Arlés, una ciutat amb la meitat d’habitants que Avinyó, típicament mediterrània i amb molt de trànsit, s’ha cuidat de deixar fóra del centre històric el caos circulatori, per donar prioritat a les persones que es desplacen a peu. La ciutat també disposa d’un servei gratuït d’autobusos per accedir-hi i, a més, et dur a diferents punts, com l’estació.

Arlés: a l'esquerra i a baix, l'impressionant amfiteatre


La regió té poblets pintorescs com Gordes, Roussillon o Bonnieux (1.300-2.100 hab.) que són una delícia, per la qual cosa tenen una pressió turística important amb milers de visitants diaris. Ho han solucionat habilitant tanques com a pàrquings a les entrades i sortides, regulats per persones que ordenen els aparcaments i informen els visitants.

Gordes, el poble que penja d'un turó

Roussillon, el poble de color ocre
Per acabar, la magnífica ciutat medieval d’Aigues-Mortes (8.540 hab.), tancada per una muralla espectacular, podria semblar, a primer cop d’ull, un aparador per als turistes. Quan passeges damunt de la muralla, et sorprenen les cases rehabilitades i habitades. El trànsit de cotxos, com en tots els casos anteriors, és per a ús exclusiu dels veïns.

Plaça d'Aigues-Mortes
Des de la magnífica muralla d'Aigues-Mortes
Avui per avui, el model de ciutat dominat pels vehicles a motor està caducat. Els pobles i ciutats com els que he esmentat, amb centres per a vianants i trànsit restringit són el model a seguir si volem ciutats amables, on la gent es desplaci a peu o en bici, els infants juguin al carrer de forma segura i siguin habitades pels ciutadans.

Publicat al diari Menorca, el 10 d'agost de 2016

dimecres, 24 d’agost del 2016

Elegia per mon pare

Pare, avui hauries fet 86 anys i també hauries celebrat el teu sant. Just fa un parell de setmanes, sa mamà i tu vàreu fer 60 anys de casats. Un mes d'agost de fa molt de temps et vas llicenciar del servei militar, i l'agost de 1955 vas ingressar al cos de farolers. Deies que tota la teva vida girava al voltant d'aquest mes de l'any i per açò en feies broma: “quan m'hagi de morir, haurà de ser a l'agost”. La teva premonició enguany s'ha complert.


Tot i que sabíem que el teu final podia ser imminent, crec que ningú mai no està prou preparat per a la partida d'un pare o d'una mare. No podem evitar de desprendre'ns d'una part de la nostra vida quan ens quedam orfes.
Tu, en Tomeu es faroler, deies que vas tenir molta sort de fer feina d'allò que més t'agradava. Als fars ens vas ensenyar a nedar i estimar la mar, i a trescar per les roques, amb la pell salada de color xocolati, baix el sol ardent d'agost.

Madrid, 1955, amb els companys amb els quals estudiava per ser faroler
Ahir vaig anar a Alcalfar i em va envair la nostàlgia d’aquells dies llunyans en què hi anaves a pescar amb en Lucio, mentre noltros nedàvem i jugàvem. Record que un dia vaig llenegar en un llenegall, de pes moll den Parpal, i em vaig obrir el cap, però açò no em va impedir de seguir llençant-me des de les roques, fins al dia d’avui.

Pujant al Radiofaro de Maó, durant els anys 80
Com a bon mecànic, t'agradaven les màquines i tota mena d'aparells tecnològics, de manera que en jubilar-te, vas frissar per aprendre informàtica. Però ja fa uns anys que vam deixar de rebre els teus correus.
Abans, però, vas anar a classes de català per a adults, perquè volies saber escriure bé la teva llengua. Així mateix, vas col·laborar qualcuna vegada amb els “Espipollants” den Pere Melis, aportant el teu vocabulari mallorquí.
Vas tenir manetes gairebé fins els darrers temps, inventant objectes i arranjant tot allò que et queia a les mans, així com reciclant i transformant el que ja no es podia fer servir. La gent ho sabia i sempre et cercava perquè els allarguessis la vida dels seus aparells, a canvi de no res.


Sempre et vas preocupar per la gent. Com a creient, et vas implicar en la vida parroquial, fent de catequista o participant activament amb “Vida creixent”. Així mateix, era habitual trobar-te donant una mà on calia, com quan reparties els fulls dominicals o quan acompanyaves els vellets del geriàtric a la missa dominical, fins que la malaltia et va ennuvolar la memòria.

Amb ma mare, celebrant les Noces d'Or, l'11 d'agost de 2006
Mallorquí de naixement i menorquí d'adopció, vares viure a Menorca durant llargs períodes. De fet, l’avi Federico, ton pare, i es conco Antoni, estan enterrats aquí. Eres un enamorat de les dues illes i de la seva gent, en la qual has deixat una empremta que difícilment s'esborrarà i que avui t’ho ha demostrat.
És ben segur que vas saber gaudir de la vida perquè la vas viure d'acord amb el que et va donar, però no és menys cert que vas lluitar perquè la nostra fos millor.


Vas estimar la família, els amics i la gent que t'envoltava; i allà on anares, t'apreciaren per la teva bonhomia i afabilitat.
Pare, avi, espòs i amic: servarem el record de la teva generositat, de la bondat que desprenien els teus ulls i del teu somriure franc.

Mon pare va morir el 15 d'agost de 2016.
Descansi en pau.

dimarts, 9 d’agost del 2016

Quan un menorquí va ser guerriller, de Marc Pallicer: un soldat menorquí entre els maquis de la Resistència francesa

Quan un menorquí va ser guerriller. Marc Pallicer Benejam. Almería: Círculo Rojo, 2016. 114 p.
El passat mes d’abril vam presentar a la Biblioteca Pública de Sant Lluís la darrera investigació de historiador Marc Pallicer, Quan un menorquí va ser guerriller. L’obra rescata de l’anonimat la història de Bernat Villalonga Tudurí, un menorquí que, després d’exiliar-se a França quan Franco guanyà la Guerra Civil, continuà lluitant per la llibertat.


Bernat Villalonga va nèixer al lloc de Toraixa Nou, al municipi des Castell, l’any 1907. Com molts joves, el 1936 va ser cridat a files i va fer estada en diverses guarnicions militars de la costa. L’any 1938 es va casar amb la santlluïsera Margarida Lluïsa Sintes Mercadal, amb la qual va viure primer a la guarnició des Canutells i, posteriorment, a la de Binidalí. El gener de 1939 va ser mobilitzat al front de Catalunya, moment en què se separà de la dona, embarassada de la seva filla Pilar —i que naixeria el desembre d’aquell mateix any a Sant Lluís—.

Bernat Villalonga. Reproducció del llibre
Un cop finalitzada la contesa, Villalonga no pogué tornar a Menorca. Com els gairebé mig milió d’espanyols, dels quals cent mil eren soldats i uns centenars, menorquins, passà la frontera cap a França. Un cop allà, els republicans espanyols van ser tancats en camps d’internament, com els d’Argelers i Barcarès. Villalonga va ser a tots dos.

Espanyols republicans de camí cap a l'exili
El juny de 1940, l’exèrcit alemany ocupà part del territori francès. Els nazis feien servir els espanyols exiliats com esclaus o els enviaven als camps de concentració a Alemanya.
En aquest context, Bernat Villalonga decidí lluitar com a maquisard (o maquis) amb la Resistència contra l’ocupació nazi del país. S’estima que un de cada deu soldats de l’exèrcit republicà espanyol hi participà. El moviment de resistència contra l’ocupació alemanya va ser organitzat majoritàriament per soldats espanyols. Hi va haver d’entre deu mil i tretze mil maquis, els quals van contribuir activament i decisiva a expulsar i vèncer els alemanys.

Carnet de combatent voluntari de la Resistència. Reproducció del llibre
Bernat Villalonga va formar part del “Group Roger” que operava a la regió de Dordonya, un dels nombrosos grups de maquis actius i valents que es jugaren la vida per la llibertat a França. La seva història és apassionant i plena de coratge. Hem d’agrair Marc Pallicer que l’hagi treta de l’anonimat. Per açò, la filla de Bernat, Pilar Villalonga, ha estat de gran ajuda a l’hora de dur a terme la investigació sobre el seu pare, aportant el seu testimoni personal, així com fotografies del protagonista i de la família, que es poden veure al llibre.
A partir d’aquest testimoni, l’autor va anar estirant del fil, localitzant primerament Robert René Nalauré, antic guerriller del “Group Roger”. Nalauré li va fer arribar el seu testimoni i l’encaminà cap a altres fonts escrites i sonores d’altres exguerrilers, d’entre ells, Martial Faucon, fundador de l’esmentat grup guerriller.


Presentació del llibre a la biblioteca
Pallicer ha consultat nombroses fonts documentals, bibliogràfiques i testimonis audiovisuals per elaborar i completar aquest trencaclosques que s’inicià, fa cinc anys, amb la visita a l’Arxiu Diocesà de Menorca de la filla de Villalonga. Pilar Villalonga viu a França des que s’hi traslladà amb la seva mare el 1953 per retrobar-se amb son pare. Malauradament, Bernat Villalonga va patir un infart i morí prematurament el 1955.
Marc Pallicer Benejam va néixer a Ciutadella. És llicenciat en Història per la UIB i actualment és l’arxiver de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Ciutadella, així com també de l’Arxiu Diocesà de Menorca. És membre de la Secció d’Història i Arqueologia de l’IME i fa classes d’Història a l’Escola d’Adults de Ciutadella.
És autor de nombrosos estudis històrics, centrats bàsicament en el corsarisme i els soldats entre els segles XVII i XIX, una part dels quals estan editats per s’Auba. Habitualment col·labora amb revistes històriques.
Trobareu aquest llibre a la Xarxa de Biblioteques de Menorca.

dimarts, 2 d’agost del 2016

Delete

Ahir ella va anar a la biblioteca. Quan va entrar, la bibliotecària sospità que alguna cosa no anava bé.
La velleta li allargà el carnet del marit, explicant que ja no li faria falta. La bibliotecària sentí com una punxada ben endins i se la mirà amb una immensa compassió. “Quin greu, ho sent molt...” li digué de cor. Ella agraí les paraules, acotant el cap i fent referència al pas del temps, que tot ho cura —o ho allarga—, amb més resignació que convenciment.
Li va fer un carnet i la dona trià una novel·la per emportar-se'n. “Per passar el temps”, es justificà. No agafà cap pel·lícula d’aquelles d’amor que miraven junts després de sopar sota la manta, compartint un bol de crispetes i agafats de la mà. No sense ell.
Quan se n’anà, la bibliotecària entrà dins el programa informàtic i va prémer “delete”. A continuació esmitjà el carnet i el llençà als fems. Tan senzill com el traspàs d’una vida.


Aquest microrelat és la continuació d'Amor incondicional.