Despilfarro

"La comida no se tira", em deia ma mare, que va viure l'escassetat de la guerra i d'una postguerra dura i llarga.

—Et pos un quilo de pomes?

—Sí, mig quilo per menjar i mig per llençar.

“Cada any malbaratam el 45% de la fruita que produïm —segueix l’anunci de Mans Unides”—. Escandalós, si pensam que vuit-cents milions de persones passen gana. “El món no necessita més menjar; necessita més gent compromesa”.

Tristam Stuart damunt d'un munt d'aliments llençats als fems a Londres (Foto: National Geographic)

L’activista britànic Tristam Stuart s’inicià en el friganisme (consum de menjar rebutjat) quan s’adonà que els seus porcs consumien aliments de qualitat rebutjats (però en bon estat) dels supermercats. Aleshores començà a investigar per quantificar el menjar que s’estava malbaratant a nivell mundial i així conèixer les conseqüències per a la humanitat i el medi ambient.

"Por supuesto que necesitamos producir comida, pero no tirar un tercio de ella". Stuart.

El resultat és el llibre Despilfarro: el escándalo global de la comida, on constata que el menjar que es llença procedeix tant de supermercats i fabricants, com de l’agricultura, la pesca i la ramaderia intensives que rebutgen les unitats que no s’adeqüen a les mides o l’estètica demandades. El més sorprenent és que una part gens menyspreable del menjar malbaratat prové de les nostres llars, els restaurants i els menjadors escolars.

Un 40-60% del peix és rebutjat per no adequar-se a les característiques estàndards

Així, amb el que rebutja un supermercat a diari, es poden alimentar cent persones, entre fruita, verdura, rebosteria, carn, peix, làctics, menjar preparat, etc, apte per al consum —l’equivalent a unes 50.000 tones de menjar l’any—. La caducitat, envasos defectuosos, mal aspecte o una mala gestió dels estocs, en són algunes causes.

Collites senceres són rebutjades per l'aspecte del gènere

Els fabricants també tenen la seva part de responsabilitat. No poder col·locar els excedents de producció als minoristes, genera al voltant del 10% de residus del total que produeixen.

Menjar envasat en un contenidor de fems. Quantes persones s'hi podrien alimentar?

Un altre frau: "Las fechas de caducidad no protegen al consumidor, sino a las compañías alimentarias de meterse en problemas legales. Se utilizan márgenes de error demasiado amplios". Stuart.

La gran demanda d’aliments dels països rics, sovint provoca l’explotació de terres i persones en altres indrets. Malbaratar el menjar agreuja més el drama social i ecològic. Si els britànics consumissin la meitat de les patates que llencen (358.500 tones/any), s’alliberarien 5.400 hectàrees de terra per produir-hi 36.000 tones de blat; açò pal·liaria la fam de 1,2 milions de persones, s’estalviarien 7,5 milions de tones d’aigua i s’assoliria una reducció de les emissions d’efecte hivernacle equivalent a 14.340 tones de diòxid de carbó.

A la Unió Europea malbaratam 179 quilos d'aliments per persona a l'any

L’escassetat d’aigua és un dels problemes urgents a nivell mundial. Amb el rebuig del 25% dels recursos alimentaris mundials, s’estan desaprofitant 675 trilions de litres.

Cada cop hi ha més activisme i iniciatives per aturar el malbaratament d'aliments

No podem intervenir en la cadena productora d’aliments, però ens podem comprometre a fer-ne un consum responsable. Llençar el menjar és una immoralitat i un greuge cap els que passen gana i cap el planeta.

No us perdeu aquest vídeo en què Tristam Stuart demostra l'escàndol del "despilfarro" mundial del menjar i ens recorda que som animals terrestres que depenem de la terra per alimentar-nos, la qual estem destruint per produir menjar que ningú no consumeix.

Publicat al Menorca, el 12 d'abril de 2017

Nadia

Tan discreta hi entrà, com en sortí.

Nadia Ghulam arribà a la Biblioteca Pública de Sant Lluís el 29 de març per explicar-nos la seva experiència vital, una història de lluita, superació i coratge, que començà quan ella tenia 8 anys, durant la guerra d’Afganistan i una bomba gairebé la va matar.

Nadia va néixer a Kabul (Afganistan) el 1985. Va tenir una infància feliç fins que el 1993, en el marc de la guerra civil que assolava el seu país des de feia anys, va quedar molt mal ferida com a conseqüència d’un bombardeig que li produí greus cremades per tot el cos. Quan sortí de l’hospital, després de tres anys i de ser operada catorze vegades, es trobà que la situació havia canviat molt i que la seva família vivia amb moltes penúries.

Aleshores, la guerra ja havia finalitzat, però s’havia instaurat el règim talibà, que impedia les dones sortir soles de casa, així com anar a treballar. Això era greu per a la família de Nadia,  perquè el pare tenia problemes de salut i no podia fer feina, i el germà gran havia estat assassinat. En aquestes circumstàncies, Nadia decidí cercar feina, enlloc de demanar caritat o restar sense fer res per la seva família. Així que, amb 11 anys, es vestí amb les robes del seu germà, es va fer passar per al·lot i sortí a treballar per mantenir el pare, la mare i les dues germanes petites. Al principi, ningú no li donava feina, però ella s’oferí a treballar per un pagès sense cobrar; amb el temps, arribà a ser el capatàs de la finca. Més endavant, muntà el seu propi taller de bicicletes. Durant aquest període, que durà 11 anys, va viure amb una identitat que no era la seva, sinó la del seu germà mort, Zelmai.

Ella i la seva família van arribar a tenir tan interioritzat el seu paper d’al·lot —si l’haguessin descobert, segur que ho hauria pagat amb la vida— que fins i tot a ca seva la tractaven com a tal i l’anomenaven pel seu nom masculí.  

A més de fer de cap de família, Nadia aprofità per estudiar amb altres al·lots i homes, ja que l’educació no era permesa a les dones.

Passat el temps, quan el règim talibà va ser derrocat, va seguir amb la seva identitat masculina, perquè la societat no ho hauria entès i probablement hauria tingut seriosos problemes; la presència dels talibans era massa recent.

Tanmateix, es començà a conèixer el seu cas entre els periodistes estrangers i alguns la van entrevistar. Una de les periodistes, que formava part d’una ONG, la pogué dur a Europa. Nadia explica que en aquell moment, açò va ser crucial, ja que, la situació havia esdevingut insostenible per a ella: per una banda, no podia revelar la seva autèntica identitat, pels motius apuntats més amunt, i d’altra, li era molt difícil seguir aparentant que era un home, per les seves faccions i la manca de barba, naturalment.

Actualment, viu amb la seva família d’acollida a Badalona, ciutat a la que va arribar l’any 2006 per rebre tractament mèdic per pal·liar els efectes que les ferides van deixar en el seu rostre. Des de llavors, s’ha recuperat físicament i emocional; ha estudiat informàtica i la carrera d’Educació Social; també treballa per donar una mà a la seva família afganesa. Així mateix, té diversos projectes en marxa, amb la finalitat d’ajudar el seu país, com la seva pròpia ONG, Ponts per la Pau, centrada en la promoció de l’educació i la cultura de la pau, tant cap a persones migrants, com adreçada a infants desfavorits de Kabul.

Nadia ens revelà que hi ha tres pilars a la seva vida que l’han ajudat sempre a tirar endavant i a superar-se: la fe, la seva mare i l’educació. Referent a la primera, és una persona creient que rebutja qualsevol acte violent promulgat en nom de la religió. La mare és una persona analfabeta —com la major part de les dones afganeses—, però una gran filòsofa, i el puntal que ha mantingut la família integrada. Afegí que sa mare li ha donat dos cops la vida: primer, quan va néixer i després, quan va ser ferida de gravetat. Llavors ni els metges ni ningú no es pensaven que se’n sortiria, però la força, l’acompanyament i el coratge de la mare, la van salvar.

Nadia amb la seva mare (fotograma de Tornar a Nadia)

D’altra banda, l’educació —el tercer pilar—, ha fet possible que tengui estudis superiors, una feina i llibertat. La llibertat de decidir per ella mateixa, de no dependre de ningú, de moure’s, de treballar, de gaudir del que li agrada sense haver de justificar-se. Per a Nàdia, la llibertat és un concepte que apareix reiteradament en els seus llibres, perquè la majoria de les dones del seu país són analfabetes, depenen dels homes de la família —marits, pares o germans— i no poden disposar de la seva voluntat. Amb l’educació ella ha aconseguit la tan preuada llibertat. La seva ONG potencia l’educació entre els infants del seu país.

Nadia ha plasmat el seu testimoni vital en tres llibres que ha escrit amb la col·laboració de tres autors diferents:

Nadia amb El secret del meu turbant

-El secret del meu turbant ( 2010), juntament amb Agnès Rotger: explica la seva història personal. L’obra va guanyar el Premi Prudenci Bertrana.

-Contes que em van curar (2014), juntament amb Joan Soler i Amigó: recull els contes que la mare li explicava quan va estar ingressada a l’hospital.

-La primera estrella del vespre (2016), juntament amb Javier Diéguez: la història de les dones de la seva família afganesa, una història dura i cruel, que elles superen, o hi sobreviuen amb valentia i suport mutu.

A més, TV3 va realitzar un documental, Tornar a Nadia, el testimoni del qual és colpidor i esperançador.

“Les ferides de la guerra són de molts tipus i molt duradores”, ens confessà, però gairebé n’està guarida.

Certament, és una persona que ha patit força a causa de la maldat, però, per sort, al món hi ha moltes més persones bones, ens diu. La prova està en els àngels que sempre han estat a la seva vida, com la seva família afganesa i ara, la catalana. Ella se sent molt afortunada per tots aquests éssers de bondat que formen part de la seva vida, i ho agraeix a diari.

Ple total amb molta espectació a la biblioteca

Em va emocionar i vaig estar agraïda d’acollir la xerrada de Nàdia a la biblioteca, amb una assistència que va batre el rècord —més d’un centenar de persones— i una expectació total. El seu testimoni, cru i esperançador, juntament amb la senzillesa, el valor i la perseverança del seu caràcter, van fer del seu relat una experiència que no oblidarem.

Gràcies, Nadia, per visitar-nos i al Fons Menorquí de Cooperació per fer-ho possible.

El diari Menorca recollí la xerrada de Nadia (30/03/2017)

Joan J. Gomila i la Sala Albert Camus

Entorn de la ciutat. Joan J. Gomila. Menorca: Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears, demarcació de Menorca, 2016. 362 p.

L’arquitecte Joan J. Gomila ha editat un nou llibre, Entorn de la ciutat, un recull de noranta-vuit articles publicats al diari Menorca entre els anys 2006 i 2014.

“La major part d’aquests articles surten de les meves caminades per Maó”, comenta l’autor en l’entrevista publicada el passat 2 de març en el Menorca, arran de la presentació de l’obra.

Gomila és coneixedor de la nostra arquitectura, no només pels projectes que ha fet el seu estudi d’arquitectura, sinó també com a estudiós i autor de diverses monografies tècniques i històriques.

L’obra, acuradament editada i il·lustrada amb dibuixos, plànols i nombroses fotografies, es divideix en vuit capítols temàtics que la doten d’una gran unitat i coherència. Al primer, “La ciutat arran de carrer”, s’hi aborden experiències viscudes i històries urbanes sobre indrets, carrers, cases, elements, etc., sovint amb un caràcter reivindicatiu. A continuació, dedica un capítol al port i a la relació controvertida que té amb la ciutat. Altres qüestions, com el lent declivi de l’estètica urbana, el record —i reclam— de la ciutat bella que antany era Maó, el nou pla general, l’anàlisi d’edificis concrets, com l’antic i el nou hospital, la terminal nova de l’aeroport, el projecte de la carretera general i d’altres, són també aspectes analitzats sota el vast coneixement i la mirada crítica de l’arquitecte, des d’una clara intenció de defensa del patrimoni. La darrera part, “Mar enllà”, aborda arquitectes i arquitectures representatives i llunyanes.

La Sala Polivalent Albert Camus, de Sant Lluís

Un capítol a part mereix la qüestió que ens ocupa, “Els teatres de l’illa”, amb articles sobre el Teatre de l’Orfeó Maonès, el Teatre des Born de Ciutadella i el nou teatre de Sant Lluís.

Joan J. Gomila coneix amb profunditat la sala polivalent Albert Camus. El seu estudi d’arquitectura va ser l’encarregat de realitzar el projecte i ell personalment en va dirigir l’obra.

El Teatro Nuevo (1910), predecessor de la Sala Albert Camus. Foto s'Auba, 2005 

El primer escrit que l’arquitecte publicà al diari sobre aquesta sèrie, “Reivindicació del lloc”, va ser el juny de 2011, quan s’enderrocà l’antic Teatre Nou, en el qual feia una mica d’història i justificava la decisió de mantenir el mateix emplaçament de l’antic teatre, al bell mig del poble, ja que “tots aquests edificis públics ajuden a fer poble, ajuden a crear activitats i a cohesionar el funcionament de Sant Lluís. Els edificis són peces diferents de les cases d’habitatges i han de singularitzar el seu aspecte per convertir-se en fites importants dins de la trama... El nou teatre vol ser una arquitectura que aporti aire nou, integrat en la imatge del carrer, i que aculli en els espais interiors les diferents activitats que ara mateix s’han de realitzar sense condicions a altres llocs”, explica l’autor.

La graderia de la sala polivalent, des de l'escenari

Un any i escaig després, el següent escrit ens parla de l’estructura de l’edifici, “petit, entre mitgeres, polivalent, que ha de ser el nou espai dinamitzador de l’activitat cultural i festiva de Sant Lluís. Un edifici d’estructura complexa, encara que de dimensions relativament petites”.

Gomila té la virtut de narrar els seus articles intercalant anècdotes entre les descripcions de caire més tècnic, la qual cosa alleugera la narració i fa que esdevengui més dinàmica i amena. Així mateix, és d’agrair que il·lustri els texts amb dibuixos, plànols de projectes i fotos, tant antigues com actuals.

Detall de la façana de la sala

No hi manca l’article dedicat a l’original i controvertida façana, ideada per Tonina Matamalas i Carme Gomila, que formen Maixap.tv. L’autor explica que es tractava d’un projecte creatiu d’aquestes dues llicenciades en Belles Arts, i que tenia la finalitat de plasmar a l’enfront de l’edifici la cartografia sonora de Sant Lluís, feta gràcies a la col·laboració dels alumnes i mestres de l’escola.

El quart escrit, “Visions del nou teatre”, demostra com s’ha aconseguit la integració i l’encaix de l’edifici en l’skyline del poble des de diversos indrets.

La zona de les grades, convertida en un espai pla i diàfan, a peu de carrer

La maquinària escènica, amb una graderia que desapareix dins un estoig subterrani, i les parts i els detalls de l’edifici són qüestions abordades en els capítols successius.

El darrer article, a mode d’epíleg, vol ser un homenatge al gran escriptor, pensador i dramaturg, guardonat amb el premi Nobel de literatura i que dona nom a la sala, Albert Camus.

En virtut de l’acord del Ple de dia 31 de gener de 2014, es va donar el nom d’ALBERT CAMUS SINTES (1913-1960) a aquesta sala polivalent, en reconeixement de l’escriptor i pensador eminent, guanyador del Premi Nobel de Literatura i nét de la santlluïsera Catalina Cardona Fedelich. Amb la seva obra El primer home, donà testimoni de l’emigració menorquina a Algèria a través de la veu d’aquells que hagueren d’abandonar l’illa al segle XIX, en cerca d’una vida millor (Text de la placa commemorativa)

“L’Ajuntament en Ple i per unanimitat ha decidit posar el nom d’Albert Camus al nou espai polivalent. Una decisió que em sembla del tot encertada. No només pels vincles familiars, potser una mica llunyans, sinó, sobretot, per com s’entrelliguen l’obra impressionant de Camus, el seu significat, el seu abast reflexiu profund sobre la condició humana, i la polivalència que oferirà el nou espai recentment acabat, per representar la vida, per fer tot tipus d’activitats al poble dels seus avantpassats”, conclou l’arquitecte de la sala polivalent.

En definitiva, un llibre amè, tècnic i col·loquial a la vegada, que es pot llegir seguit o bé triant els capítols que interessin més al lector. I com apunta el seu prologuista, Josep M. Montaner, “tot el llibre és una clara defensa de l’arquitectura popular mediterrània com a referent, en el context d’un paisatge que es revalora i es defensa, d’unes ciutats humanes i compactes, i d’unes formes de la simplicitat, l’eficiència i el saber mil·lenari”.

Joan J. Gomila també és autor d'altres obres, com Menorca: guia d'arquitectura (1998).

Trobareu aquest llibre a la Xarxa de Biblioteques de Menorca.

Article publicat a s'Auba, núm. 328, abril de 2017