dimarts, 16 de gener del 2018

Karl Ove Knausgard: la lluita amb la vida i la literatura

La mort del pare. Barcelona: L’Altra Editorial, 2015. 495 p. (La meva lluita; 1).
I la mort, que sempre he considerat la dimensió més gran de la vida, fosca, fascinant, no era més que una canonada amb una fuita, una branca trencada pel vent, una jaqueta que rellisca d’un penjador i cau a terra
Volia llegir aquest llibre després de la mort del meu pare, però no en vaig ser capaç. Han hagut de passar devuit mesos perquè per fi el tragués del prestatge.
Es pot —s’ha de— llegir en qualsevol moment, excepte quan un perd el propi pare, perquè pot ser massa punyent. A part d’açò, és una experiència literària única molt recomanable.

Karl Ove Knausgard
Vaig arribar fins Karl Ove Knausgard a través de la meva professora d’escriptura, Ana Haro. Fa uns anys, ens va parlar d’un autor norueg que estava narrant la seva vida en diversos volums. Un exercici d’introspecció i realisme literari que estava sent un èxit als països nòrdics i que ja s’estava traduint a diferents idiomes (actualment, a més de vint).
Fa temps que escric sobre mi mateixa, el meu univers i els meus records. Així que, empesa per l’afany d’aprendre dels bons, vaig seguir el consell d’Ana, començant amb La mort del pare, primer llibre del projecte vital narrat per Knausgard, La meva lluita, un títol provocador que no passa desapercebut per les seves connotacions.
Knausgard inicia La mort del pare amb un al·legat sobre la mort de 4 pàgines:
Per al cor, la vida és senzilla: batega tant de temps com pot. I després s’atura. Tard o d’hora, un dia, aquest martelleig s’aturarà tot sol, i la sang començarà a córrer cap al punt més baix del cos, on s’acumularà formant una basseta, visible des de fora com una taca fosca i tova en la pell cada cop més blanca, mentre la temperatura corporal cau, els membres s’engarroten i els intestins es buiden...


El llibre es divideix en dues parts. En la primera afloren els records de la infantesa, en què la por i l’afany de ser acceptat per un pare imprevisible i distant, contrasta amb una mare amorosa, però poc rellevant. L’admiració incondicional pel germà gran és palesa en tota l’obra. Les inseguretats i el caràcter introvertit de l’adolescent deixen pas al jove, caracteritzat per la rebel·lia, la música rock i pop i els intents frustrats d’imitar els grups preferits, la complicitat dels amics, el descobriment del sexe i els primers enamoraments i la separació dels pares.
L’autor ens introdueix la seva família, que acabarem de conèixer a la segona part, centrada en la mort prematura del pare, que Knausgard descriu detalladament sense ocultar-nos com va ser víctima dels excessos amb la beguda i d’una existència autodestructiva. Però tant o més impactant és el desvetllament detallista de les condicions en què vivien ell i sa mare, l’àvia del protagonista, una dona senil i descuidada. L’actitud i les reaccions de l’àvia són d’allò més colpidores: l’abstracció, les repeticions, els oblits, la decrepitud i la manca de cura de la pròpia persona són tan reals, que esgarrifen i commouen.
És una novel·la d’homes. Ells en són els protagonistes: l’autor, el pare, el germà, els oncles, l’avi, els amics. Els sentiments i emocions que li produeixen els personatges afloren de diferent forma i intensitat al llarg de l’obra. Les contradiccions que s’apoderen d’ell envers el pare a la seva fi, són la culminació de les experimentades al llarg de la seva vida.


Escrit amb un estil directe i despullat de tot artifici, és ple de detalls i descripcions acurades. Tanmateix, res hi és perquè sí. Si no, com s’explica que Knausgard narri la seva vida i no ens avorreixi ni ens cansi? La narració navega d’un record a un altre amb una transició imperceptible, barrejant, alguns cops, disquisicions sobre música, art, etc. Amb açò es descobreix l’erudició de l’autor.
La mort del pare té una determinació indestructible d'arribar fins al final en l'exploració del propi jo i la societat circumdant. La crítica l’ha comparada amb les grans novel·les de Thomas Mann, L'home sense atributs, de Musil i A la recerca del temps perdut, de Proust (Rafael Narbona).
Es tracta d’un experiment literari d’alt nivell narratiu, un nou gènere original i apassionant. Una obra que, malgrat el que pugui aparentar, enganxa des de la primera pàgina i no t’abandona fins al final, en què desitges començar el següent volum. 
Tanmateix, ara no continuaré. He de canviar de tema perquè La meva lluita és la narració d’un home que es despulla en cada llibre de forma real i, a voltes, descarnada; per açò faig un parèntesi, per seguir més endavant amb Un home enamorat (2), L’illa de la infantesa (3), Ballar en la foscor (4) i Dies de pluja (5). Més de 3.500 pàgines en total.
Molt recomanable la versió catalana de l’Altra Editorial, amb la traducció acurada d’Anna Llisterri.
Entrevista d'Anagrama (editorial en castellà) a l'autor:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada